Osiris, Zeus, Yahvé, Quetzalcóatl, Al·là, Odín, Shiva, Google. La successió no és una broma: és una genealogia. Cada nom és una forma de poder, una manera d’ordenar el món. Els antics déus regien la natura; el Déu únic va regir la moral; l’home humanista va regir la raó. Ara, el poder ha canviat de substància: ja no és espiritual ni racional, sinó informacional.

El dataisme, com diu Yuval Noah Harari, és la nova metafísica del segle XXI. No creu en l’ànima, sinó en l’algoritme. No busca veritat, sinó patró. No pregunta “qui sóc?”, sinó “què faig?”. I en aquesta substitució hi ha un gir filosòfic profund: l’ésser humà deixa de ser subjecte per convertir-se en flux.

La filosofia clàssica buscava l’essència; el dataisme busca la traça. Tot el que existeix és allò que pot ser mesurat, registrat, processat. El món es converteix en una xarxa de senyals, i la consciència, en una interfície. L’ésser ja no és presència, sinó dada.  Això és ontologia pura: la realitat es redefineix com a informació.El que no pot ser codificat, no existeix. El que no pot ser compartit, no té valor. El que no pot ser analitzat, no té sentit. El coneixement, que abans era fruit de la contemplació, ara és producte de la computació. Saber ja no és comprendre, sinó correlacionar. La veritat es dissol en estadística, i la saviesa en big data. El pensament humà, amb la seva lentitud i la seva contradicció, és vist com una anomalia.

El dataisme no vol saber què és veritat, sinó què funciona. És una epistemologia pragmàtica, eficient, sense transcendència. Per això és tan seductor: promet control, predicció, seguretat. Però, com tot déu, exigeix fe. Si tot és dada, la moral es converteix en optimització. El bé és allò que augmenta el flux d’informació; el mal, allò que el bloqueja. La llibertat es tradueix en connectivitat, i la felicitat en rendiment. El pecat és la desconnexió.

El dataisme és la culminació d’una llarga història: de la fe en Déu, a la fe en l’home, i ara, a la fe en el sistema. És la promesa d’una omniscència sense consciència. Un Déu que no estima, però que ho sap tot. Quan Harari escriu Homo Deus, no anuncia una apoteosi, sinó una transfiguració. L’home que volia ser Déu ha acabat sent dada. I el nou Déu —Google, l’algoritme, la xarxa— no ens jutja: ens llegeix. Potser el darrer acte de llibertat serà no ser llegits.

El dataisme no pregunta si existeixes: només si estàs connectat.