Hi ha una pulsió contemporània que ens empeny –sense treva– cap endavant. Vivim en una acceleració constant que ha deixat de ser una condició del progrés per convertir-se en una forma de desgast. No és només el temps el que es comprimeix; és el sentit que es perd. Desaccelerar no és retrocedir. És, precisament, recuperar la direcció.
En política, aquesta lògica de la pressa erosiona la qualitat de moltes decisions. La urgència substitueix el criteri; el titular, l’anàlisi pausada i profunda, i la reacció immediata s’imposa a l’estratègia. En un món interdependent, on cada decisió geopolítica té efectes en cadena, la velocitat pot ser tan perillosa com la inacció. La precipitació ha demostrat ser mala consellera en molts dels conflictes internacionals que presenciem, en la gestió de crisis o en la redefinició d’aliances. Pensar requereix temps, i el temps escasseja.
Però on aquesta acceleració mostra el rostre més inquietant és entre els més joves, que viuen (i pateixen) les conseqüències d’una cultura de la simultaneïtat, on tot passa alhora i no hi ha res que sembli durar prou. La pressió per decidir aviat (què estudiar, qui ser, com destacar...) es combina amb una exposició constant que no concedeix pauses. El resultat és una generació hiperconnectada i, alhora, profundament cansada i sola. L’ansietat, aleshores, no és una anomalia: és una conseqüència.
Desaccelerar, en aquest context, és també un acte de resistència. Significa tornar el valor als processos, reivindicar el dret al dubte, a l’error, a l’espera... Significa, també, construir espais on poder compartir, escoltar, conversar, mirant als ulls i no a les pantalles. On els vincles es creïn des de la relació i la confiança, no des del like i la sobreexposició.
Necessitem reaprendre a parar, no com un luxe, sinó com una necessitat col·lectiva. L’obsessió pel creixement immediat ha tensat sistemes que ja no poden sostenir aquest ritme sense fracturar-se: des del medi ambient fins a les condicions laborals, passant per tots aquells aspectes de la nostra vida quotidiana en els quals l’acceleració ha convertit, moltes vegades, el descans en culpa i l’atenció en un bé escàs.
Desaccelerar per comprendre, per decidir més bé, per cuidar i cuidar-nos. Perquè la política recuperi profunditat, horitzó i sentit. Perquè, al final, no es tracta d’anar més de pressa. Es tracta de saber cap a on anem, triar els camins més adequats en cada moment i arribar en les millors condicions. L’acceleració vital en què estem immersos debilita la nostra capacitat de reacció i ens arrossega a una inèrcia que confon moviment amb progrés.
Optar per la desacceleració seria una manera de recuperar el criteri, de tornar a posar les persones al centre i de reconciliar el temps amb la reflexió. Només així podrem construir decisions més justes, polítiques més humanes i futurs que mereixin realment ser viscuts. Antoni Gutierrez-Rubi a la vanguardia.
