PROHIBIDO PROHIBIR

Siempre es mejor convencer que mandar. O concienciar de que prohibir. Por eso es fácil que la primera reacción ante la decisión del Gobierno de impedir el uso de las redes sociales a los menores de 16 años sea de rechazo.  Pero la realidad es que este debate, con sus pros y sus contras, está hoy muy vivo en la sociedad y está bien que el Ejecutivo marque unas directrices para aquellos que puedan tener dudas. Así, la contundencia de la medida cae como una bomba en las discusiones que se viven hoy en escuelas, asociaciones de madres y padres de alumnos y, sobre todo, en el núcleo familiar sobre si es bueno dejar a los menores sin redes sociales. El Gobierno toma partido y marca un camino. Ya lo hicieron otros países como Australia o Francia y lo apoyó el Parlamento Europeo con amplia mayoría.

Sin duda, según coinciden especialistas y encuestas, en que la llegada de los smartphones ha disparado los problemas de salud mental entre los adolescentes. Pero también tienen razón los detractores de la medida cuando dicen que las redes sociales permiten socializar a algunos jóvenes más solitarios. ¿Cuál de los dos argumentos pesa más? Cada uno tendrá su propia opinión. Para quien esto firma, tiene mucha más fuerza el primero. Naturalmente, debe existir un control parental del acceso a las redes. Pero no nos engañemos: en una sociedad desestructurada como ésta, a veces esa función tuteadora no existe, ni se le espera. Y el corte de acceso radical a las redes es la única solución.

Luego está el debate de hasta qué punto se podrá controlar técnicamente esta medida. Si hacemos caso a lo que dicen las autoridades australianas de su experiencia, las principales plataformas de redes han eliminado el acceso a unas 4,7 millones de cuentas identificadas como menores de 16 años. No está mal. Qué lejos nos queda el mayo francés, el de prohibido prohibir.

Creo que el Gobierno enfoca mal esta cuestión, a la que debería prohibirse tajantemente el acceso a las redes es a los políticos, influenciadores, y otros sospechosos habituales, todos adultos y muy nocivos. Al fin y al cabo, para los jóvenes las redes son parte de su vida desde que nacen, en las que son protagonistas nada más llegar, ya que quienes se cuidan son sus progenitores que llenan las redes con sus fotos desde el primer día. Los mismos progenitores que permanecen enganchados a las redes todo el santo día y parte de la noche.

Quizás en casa seamos una excepción, pero a la hora de comer, no hay en la mesa móviles y la tele está apagada, lo que nos permite hablar, comunicarnos, dialogar...

L'ART DE NO FER RES

 "La por a realitzar una tasca consumeix més temps i energia que fer la tasca en si mateixa". Del llibre 'the Procastinador's handbook'. La llei d'Emmet. Fotografia de Miquel Muñoz/Shooting per a la Vanguardia.

No correm cap a la mort, ens deia Cioran; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'una altra por que es remunta al nostre primer moment. La impossibilitat de trobar un sol poble, una sola tribu on el naixement provoqui dol i lamentació, prova fins a quin punt la Humanitat es troba en estat de regressió.

Estic, en general, tan segur que tot està desproveït de consistència, de fonament, de justificació, que aquell que gosés contradir-me, encara que fos l'home que més estimo, em semblaria un xerraire o un imbècil. Potser és perquè m'agradaria ser lliure, inimaginablement lliure. Lliure com un ésser avortat. Perquè si no com ens diu Cioran, el paradís no era un lloc suportable, en cas contrari el primer home s'hagués adaptat a ell; aquest món tampoc ho és, ja que en ell s'enyora el paradís o se'n dona un altre per segur. Què fer? On anar? No fem res, no anem a cap lloc, així, sense més ni més.

Al cap i a la fi, l'ociositat és consubstancial a la condició humana. L'estar desocupat, el no tenir res en particular que fer, ens resulta d'allò més natural. Almenys aquest és un dels aspectes que més crida l'atenció de les condicions de vida de les societats "naturals", les que es caracteritzen per assegurar comunitàriament la seva supervivència material a través de la caça i la recol·lecció: les comunitats que encara practiquen aquesta primitiva manera de supervivència, segueixen ocupant per assegurar el seu dia a dia, només un terç del temps que en les societats "modernes" fem servir per als mateixos objectius, dedicant-se a folgar i divertir-se la resta de la jornada. No hi ha res a fer, abracem la indolència, el dolce far niente, divertim-nos fins a morir, de tedi o d'avorriment...

En algunes ocasions no fer res és estar fent coses. Rajoy ho practicava. “A vegades el més urgent és no fer res”, deia. Va elevar la inacció a categoria d'Estat. Però era una inactivitat productiva: a còpia de silencis i de l’ajuda inestimable del pas del temps esvaïa els problemes, sobretot els relacionats amb els nombrosos casos de corrupció que esquitxaven el seu partit. I anar fent, el temps governava per ell.

El cineasta Albert Serra no té casos de corrupció. Però s’ha imbuït de la filosofia de Rajoy per portar-la al seu terreny, al cinema. Diu el següent després  de recollir el premi 'Arrebato' de no-ficció dels Feroz pel documental taurí 'Tardes de soledad: “Tot ara és això d’acumular dades, collect data... doncs en aquesta pel·lícula, la meva actitud va ser el contrari, delete data; no tenia cap idea, no volia tenir-ne cap, esborrar tot el que tenia, ni expectatives ni res, taula rasa, i amb innocència, amb curiositat, esperar, no molestar ningú, no molestar els actors i esperar que la pel·lícula anés apareixent amb aquesta innocència”. El film es materialitza gairebé sol, i és molt bo.

La procrastinació és encomanadissa, encara que en el cas de Serra es positiva, potser perquè és una falsa procrastinació, però en la nostra política impera cada vegada més. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, resoldre el problema de la immigració, o els de Rodalies, la corrupció..... encara que ho prometin des de fa anys, manin els uns o els altres, si és que mana algú... I segueixen ajornant una solució definitiva per a les pensions. 

Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió al senat, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu a posposició de tot. Als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida. Spain is not different 

ARRUINAT

Estic arruïnat-li diu un amic que acaba de perdre el seu modest treball de professor de col·legi-.

- Exageres - el consola Luder.

Els pobres sempre han estat arruïnats. Només els rics tenen el privilegi d'arruïnar-se. Encara que també és veritat que un ric arruïnat serà sempre menys pobre que un pobre ric.

- Luder passa ràpidament davant d'un captaire que li estén planyívolament la destra.
- Porc-crida el captaire.
Luder s'atura i torna somrient amb una moneda a la mà.
-Només esperava que em cridessis pel meu nom.
- Has llegit la seva última novel·la? -Li pregunten, referint-se a un autor famós - Quina musicalitat, quin ritme, quina riquesa de veus! És un veritable oratori!
- Que ho canti-respon Luder.
Envegen a Luder perquè un o dos cops al mes se li fa de dia conversant amb un amic molt intel·ligent.
- Ha de ser una conversa apassionant!
- No us ho creieu. Com ignorem més del que sabem, l'únic que fem és canviar fragments de la nostra pròpia tenebra interior.
-Vine amb nosaltres - li diuen els seus amics-. La nit està esplèndida, els carrers tranquils. Tenim entrades el cinema i fins i tot hem reservat taula en un restaurant.
- Ah, no! -Protesta Luder-. Jo només surto quan hi ha un grau, encara que sigui mínim, d'incertesa.
Li pregunten a Luder per què no escriu novel·les.
-Perquè sóc un corredor de distàncies curtes. Si corro marató, m'exposo a arribar a l'estadi quan el públic s'hagi anat.
-Així com hi ha una paraula que ha donat origen a totes les paraules -diu Luder-, ha d'haver-hi una sentència que contingui tots els ensenyaments i tota la saviesa del món. Quan la descobrim el temps cessarà d'existir, doncs haurem entrat a l'era immòbil de la perfecció.
Li fan notar a Luder que mai ha manifestat zel ni enveja pel triomf dels seus col·legues.
-És veritat. Això els pot donar una idea de la magnitud de la meva supèrbia.
- No, si us plau! - Protesta Luder quan vénen a buscar-lo un cop més perquè signi un manifest humanitarista o participi en un míting a favor del poble oprimit -. Estimar la humanitat és fàcil, el difícil és estimar el proïsme.
-Deixeu-me tranquil- diu Luder als seus amics que el sorprenen estes d'esquena al terrat mirant el cel estrellat -. Aquest és un dels pocs recursos que em queden per entrar en tractes amb l'infinit.
Li pregunten a Luder per què va trencar amb una amiga a la qual adorava.
-Perquè no tenia cap contacte amb el seu passat. Vivia constantment projectada en el temps per venir. Les persones incapaces de recordar són incapaces d'estimar.
-No és que jo sigui bondadós -diu Luder-. Passa simplement que no sóc dolent. He triat el còmode camí de la virtut per defecte.
Luder torna del seu habitual passeig pel malecón.
-Estic confós-diu-. Quan em disposava a gaudir d'una nova posta de sol, un rodamón salta la barana, camina fins a la vora del penya-segat, es baixa els pantalons i es caga mirant el meu crepuscle. Això demostra la relativitat de les nostres concepcions estètiques.

“Dites de Luder”, de Julio Ramón Ribeyro - Selecció -

EL MANUSCRIT VOYNICH

Hay noticias que te golpean, no por lo que cuentan, sino por lo que revelan. El accidente del bar Le Constellation, en Crans-Montana, es un ejemplo. Cuarenta personas —quizás más— mueren en uno de los rincones más privilegiados de Europa, en una estación de esquí que simboliza lujo, descanso y cierta idea de felicidad moderna. Y, de repente, el mundo se detiene. Los medios se vierten, las redes se llenan de vídeos, testigos, hipótesis. La tragedia se convierte en un relato colectivo que consumimos casi en tiempo real.

Y mientras lo miro, no puedo evitar pensar que esto dice mucho más de nosotros que del accidente en sí. Siempre hemos tenido víctimas inocentes. Antes eran la peste, las guerras, las invasiones. Ahora son los errores técnicos, las negligencias, los sistemas que fallan. El progreso nos ha cambiado las amenazas pero no nos ha hecho invulnerables. Sólo ha transformado la forma en que morimos. Pero existe una diferencia importante: hoy, la muerte es pública. Se retransmite, se comenta, se comparte, a veces en directo. La muerte ha dejado de ser un hecho íntimo para convertirse en un evento mediático.

Y esto tiene consecuencias. No todas las muertes tienen el mismo peso. No todas merecen el mismo espacio. No todas nos conmueven igual.  Las víctimas de Crans-Montana son “muertos de primera”: con nombres y apellidos, con fotografías sonrientes que los medios recuperan. Su ausencia genera minutos de silencio, declaraciones institucionales, especiales informativos.

Mientras, a unos kilómetros de aquí, otras personas mueren en una patera sin que nadie sepa cómo se llamaban. Son "muertes de segunda": anónimas, lejanas, incómodas. No interrumpen ninguna programación. No despiertan ningún debate profundo. Son cifras que pasan de largo. 3000 personas ahogadas en el Mediterráneo el año pasado dan fe,

No escribo esto para restarle importancia a ninguna tragedia. La muerte siempre es injusta, siempre absurda, siempre dolorosa. Pero sí creo que cada accidente mediático nos pone un espejo delante. Nos muestra qué consideramos "nuestro" y qué consideramos "de los demás". Nos revela hasta qué punto nuestra empatía está condicionada por la proximidad, la cultura, el color de la piel o el precio del forfait.

Quizá el reto sea éste: ampliar el círculo. No dejar de llorar a las víctimas de Crans-Montana, sino ser capaces de llorar también a las demás. Las que no salen en los periódicos. Las que carecen de rostro. Las que carecen de voz. 

Porque, al final, la pregunta que nos hace la modernidad no es cómo morimos, sino a quien consideramos digno de ser llorado. Y quizás la respuesta más honesta —y más humana— es que todas las vidas deberían tener el mismo valor, aunque el mundo insista en recordarnos que no es así. 

ELS ESCÈPTICS

"Els escèptics són persones que adopten una actitud de dubte o qüestionament davant d'afirmacions, creences o supòsits que no compten amb proves suficients. No vol dir que ho neguin tot, sinó que demanen evidència sòlida abans d'acceptar alguna cosa com a veritable. 

Dubten abans de creure: no accepten afirmacions només per tradició, autoritat o intuïció. Busquen proves verificables: valoren l'evidència, les dades i el raonament lògic. 

Eviten conclusions precipitades: prefereixen suspendre el judici si no hi ha prou informació. L'escepticisme ben entès funciona com una mena de “filtre mental” que t'ajuda a navegar el dia a dia amb més claredat i menys enganys. No és viure desconfiant de tot, sinó pensar amb calma abans d'acceptar alguna cosa certa. 

A la pràctica es torna una eina molt útil, perquè et protegeix de manipulacions, t'ajuda a prendre millors decisions i et torna més conscient de com funciona la informació al món actual. L'escepticisme no t'allunya de la realitat; t'acosta a una versió més sòlida".

Aquesta resposta sobre l'escepticisme està bé, però és d'una intel·ligència artificial, millor consultar una Intel·ligència natural, com el Mundo Today per saber-ne del món dels escèptics, i, ves per on, mira què tal, segons els experts de EMT, es veu que els escèptics... no existeixen:

 "Un grup d'escèptics ha presentat aquest matí els resultats d'una investigació que ha titllat de «discutible» i que conclou que els escèptics no existeixen o, si més no, és impossible provar-ne l'existència. «Ni tan sols podem afirmar amb certesa que estem aquí presentant aquest estudi», han assenyalat (o potser ni tan sols ho han assenyalat, especialment si no existeixen, com ells mateixos sospiten).

«El coneixement és impossible, i per això seria ingenu pretendre que els resultats del nostre treball contribueixen a ampliar el nostre coneixement sobre l'escepticisme», han exposat els escèptics. Alhora, ells mateixos han admès que la inexistència de l'escepticisme «ens abocaria, per lògica, a una defensa acrítica de totes les nostres certeses».

Avançant-se als possibles retrets, els responsables del treball defensen que és impossible provar que l'estudi és de la seva autoria, ja que un geni maligne els ho podria haver dictat sense que se n'adonessin. «Potser som cervells en un pot als quals algú fa creure que pensen i que són escèptics i que elaboren estudis sobre l'escepticisme», han afegit. Les conclusions sobre la investigació han estat acollides amb escepticisme, fet que els escèptics consideren un èxit. Ells mateixos han reconegut que la millor part del seu estudi són... els descartes."

CONTEMPLACIÒN, LA REVOLUCION CULTURAL

L'estrena de Nouvelle vague, el making off de 'Al final de l'escapada' imaginat per Richard Linklater, així com la reestrena en còpia restaurada de l'òpera prima de Jean-Luc Godard, evidencia que les ones d'aquella onada de nous cineastes que va revolucionar el cinema fa 65 anys arriba fins als nostres dies. O això es pretén, hi ha massa llegenda i sobrevaloració entre la gent de la nouvelle vague, dels quals tan sols salvaria a Truffaut.

Jean Luc Godard va morir el 13 de setembre de 2022, però no m'ho acabo de creure perquè Godard ha mort mil vegades i se n'ha reinventat mil més. Potser aquesta és la característica principal de Godard el cineasta, el crític, l'assagista, el polític, el tennista, l'iconoclasta provocador i impertinent, creador de la Nouvelle Vague, pedant i contundent en el seu argumentari: el seu enorme talent a anar davant de tots, per mutar conceptes inalterables, per reinventar el cinema i el personatge, una i mil vegades. Aquest do, del qual només disposen els eterns com Welles o Bresson. Potser aquesta mirada desafiadora, la d'algú que mai no dóna les coses per assegudes. La del guerriller individualista que fa la seva pròpia guerra, com quan va abandonar la seva època daurada i va trencar amb els seus amics per Jean-Pierre Gorin i els trotskistes. Fins aquí la versió oficial de cinèfils com el productor.

Godard va envellir malament, molt malament, com les seves pel·lícules, només cal revisar 'a bout de suffle' per caure en el desencís absolut, Godard va fer del descuit virtut, amb les seves barreges de plans abstrusos, els seus empalmaments esbojarrats, els seus talls inoportuns, i això va crear una moda, per sort modulada després; només se salva de la pel·lícula ella, una Jean Seberg atemporal. La resta és millor quedar-se amb el record de la visió inicial de la pel·lícula. No és un cas únic, algunes escenes de 'Sed de Mal' de Welles, són, vistes avui, fins i tot ridículament filmades, i això que és una de les meves pel·lícules preferides.

No es diu vell amic, deia Agnès Varda que parla d'ell durant el rodatge de 'Cares i llocs' Varda es refereix a Godard, - a qui visitará amb Jean René -, es diu amic de llarga durada. Godard no els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella está trista i llavors, en un llac s'asseuen tots dos, Renè es treu les ulleres de sol que no s'havia tret a tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls. Godard va morir el 2022, el seu cinema fa anys que ho va fer. Descansi en pau.

la vida en dos tuits

"Este escrito es de marzo de 2020, o sea en el comienzo de la Covid. y mira por dónde, resulta que yo también era negacionista, al menos en aquellos momentos en que los entendidos nos decían que con un paracetamol y reposo, en siete días estaríamos curados, de una Covid que era como una gripe suave".

Dos tuits uno tras otro de mi cuenta de Twitter, no tienen nada que ver, o quizás sí. Juzguen ustedes. Demuestran de la forma diferente en que gestionamos la información que recibimos de los medios.

PUIGCARBÓ @FRANCESCPUIGCAR · 37m Me pregunto: si China no hubiera informado del coronavirus, si no hubiéramos sabido nada, ¿qué habría pasado? Seguramente nada, quizás alguien se habría dado cuenta de un ligero incremento de muertes por la gripe y 'a otra cosa mariposa'. El coronavirus no es el problema, el problema es el exceso de información, el auténtico coronavirus que nos agobia.

PUIGCARBÓ @FRANCESCPUIGCAR · 2h A alguien le importa? 

Quote TweetPabloMM@pablom_m · 3h Imágenes de Yemen. Más de 90.000 niños han muerto de hambre desde que comenzaron los bombardeos de Arabia Saudí. De esto apenas se habla en los medios porque España le vende armas a los saudíes por valor de 2.400 millones de euros.

EL CANTINFLEO JURÍDICO DEL TS

 

Si el “cuadro probatorio, sólido, coherente y concluyente” no permite tal identificación individualizada del autor del delito, es que tal cuadro no existe. Así de simple. No puede haber condena sin identificación inequívoca del delincuente  - Javier Pérez Royo, catedrático de Derecho Constitucional en la Universidad de Sevilla.El pasado 27 de noviembre, en el artículo 'La condena del fiscal general: ¿dónde está el umbral de la prevaricación?', avancé que la sentencia que se dictara por la Sala Segunda del Tribunal Supremo tendría “fundamentos jurídicos”, pero no “fundamentación jurídica”. No había posibilidad de fundamentar jurídicamente una condena ante la inexistencia no ya de pruebas, sino de indicios inculpatorios que merezcan tal calificación.

Una vez conocida la sentencia, la falta de fundamentación jurídica de la condena salta a la vista. Seguimos sin saber por qué ha sido condenado Álvaro García Ortiz. En la sentencia se dice que hay un “cuadro probatorio, sólido, coherente y concluyente”, que, sin embargo, no permite a los cinco magistrados que redactan la sentencia identificar quién y de qué manera ha cometido el delito. De ahí que los cinco magistrados atribuyan el delito a “el Fiscal o alguien de su entorno”, desconociendo que en el derecho penal no se juzga “entornos”, sino personas. No delinque la Fiscalía, sino un determinado fiscal. Si el “cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente” no permite tal identificación individualizada del autor del delito, es que tal cuadro no existe. Así de simple. No puede haber condena sin identificación inequívoca del delincuente. Y en la sentencia no la hay.

Esta es la razón por la que en el programa Mañaneros, el mismo día en que se hizo pública la sentencia, y habiéndola simplemente ojeado, afirmé que en la sentencia había “cantinfleo jurídico”, pero no argumentación jurídica.

Y digo cantinfleo, porque no de otra manera se pueden entender ni el aval que se proporciona a la decisión del juez instructor de allanar la sede de la Fiscalía General del Estado y la de Madrid con el clonado de toda la información disponible en todo tipo de dispositivos durante ocho meses, ni la valoración extraordinariamente positiva de los periodistas que comparecieron como testigos en el ejercicio del derecho a transmitir “información veraz”, incluyendo el derecho a no revelar sus fuentes, para a continuación negar valor alguno a sus declaraciones, justamente porque no se conocen sus fuentes. El cantinfleo llega a su máxima expresión en la valoración del testimonio del periodista de la Cadena SER Miguel Ángel Campos al que se considera receptor de la filtración por parte del propio fiscal general del Estado, a pesar de la negativa de ambos. Se acusa a Miguel Ángel Campos de faltar a la verdad, pero no se deduce testimonio para que pueda ser investigado y eventualmente condenado por haber cometido un delito de falso testimonio. Esa es la coherencia argumentativa de la sentencia.

El cantinfleo se prolonga de una manera particularmente hiriente en el fundamento dedicado al borrado del teléfono móvil del fiscal general del Estado, que es un asunto completamente irrelevante, ya que el derecho a la presunción de inocencia excluye que el acusado tenga que colaborar con la investigación. Solamente desde la presunción de culpabilidad se puede dar relevancia a dicho borrado. Todo lo que se contiene en ese fundamento jurídico supone un desconocimiento de lo que es el contenido y alcance de la presunción de inocencia, que va mucho más allá del principio in dubio pro reo. Pues “una vez consagrada constitucionalmente, la presunción de inocencia ha dejado de ser un principio general del derecho que ha de informar la actividad judicial (in dubio pro reo), para convertirse en un derecho fundamental que vincula a todos los poderes públicos y que es de aplicación inmediata (STC 31/1981). El fundamento jurídico es un alegato anticonstitucional, que descansa en considerar que no es el órgano juzgador el que tiene que demostrar la culpabilidad destruyendo la presunción de inocencia del acusado, sino que es este el que tiene que colaborar en dicha destrucción.

El cantinfleo concluye con el baile del principio acusatorio que se descarta inicialmente respecto de la nota informativa para desmentir el bulo puesto en circulación por Miguel Ángel Rodríguez, para dejarlo reducido al correo electrónico de 2 de febrero de 2024. En la página 121 de la sentencia se dice textualmente: “Pero solo la (filtración) del correo de 2 de febrero es la que es objeto de acusación”. Sin embargo, se volverá a la nota desmentidora del bulo con posterioridad. De ahí que el Abogado del Estado afirmara que no sabía de qué se acusaba a su defendido.

Hace también unos días afirmé que las sentencias no son en sí mismas “respetables”. Las hay que son respetables y las hay que no lo son. La mayoría suelen ser respetables. Pero algunas no lo son. En la historia hay ejemplos de todas ellas.

La respetabilidad de la sentencia se tiene que conseguir con la solvencia de la fundamentación jurídica. La sentencia tiene que ser susceptible de ser entendida y compartida por la opinión pública. De no ser así, la sentencia no solo puede, sino que debe ser criticada. Considero incluso que es una obligación para quienes nos hemos dedicado toda nuestra vida profesional a la enseñanza del Derecho, en mi caso del Derecho Constitucional. Siempre he considerado que mi tarea docente no tenía por qué circunscribirse al ámbito estrictamente académico, sino que podía e incluso debía proyectarse más allá. De ahí que, ya en los años sesenta del siglo pasado, empezara a colaborar en medios de comunicación, colaboración que iría ganando en intensidad creciente con el paso del tiempo hasta hoy mismo.

La condena del fiscal general del Estado se ha producido por una de las sentencias menos respetables de las que he estudiado. Confío en que así acabará siendo reconocido.

Aquest escrit no l'he traduït; els termes jurídics, com la poesia millor no traduir-los. En la traducció de la poesia es perd precisament això, la poesia, i el TS ha perdut la decència en la seva clara prevaricació en donar a conèixer la sentencia.

LOS DRAGONES DE LAVAPIES

 “Socialmente iguales, humanamente diferentes, libres totalmente”. A la sombra de un mural de una mujer con el puño en alto y rodeada de esas palabras, entrena en el barrio madrileño de Lavapiés la selección española de fútbol calle. La integran personas que viven o vivieron en la calle, algunas por días y otras, por años. Hacen rondós, practican tiros al arco, trabajan el recibimiento del balón bajo presión “¡Ey!; toca; ¡vamos, al balón!; ¡Buena, qué golazo!”, se escucha constantemente. Son unas 20 personas que forman parte del proyecto de fútbol calle Dragones de Lavapiés. Ocho de ellas han sido seleccionadas para viajar a Oslo a representar a España en la Copa Mundial de Fútbol Calle (Homeless World Cup), entre el 23 y el 30 de agosto. “Vamos a traer la copa del mundo a Lavapiés”, dice uno, Ricardo Torres (Madrid, 37 años), empapado de sudor.

Hace tres años que Torres intercambia camas entre albergues, parques, cajeros e iglesias. En una pausa del entrenamiento, toma agua y cuenta que juega fútbol desde niño. Siempre le ha gustado “organizar el juego, dar los pases, buscar los huecos; la visión de juego”. En el campo es de los que más suda y grita, de los que más exige. Disputa cada balón como si fuera el último. Él es una de las 1.146 personas sin hogar que hay en Madrid, según los últimos datos del INE. En España, esa población supera los 28.500, aunque el INE solo contemplan a quienes acudieron a centros asistenciales. La organización Hogar Sí eleva la cifra a 37.000 y asegura que el 30% de los sin hogar está fuera del sistema de atención.

“Hace tiempo que no me sentía tan a gusto”, dice sobre los Dragones. “Me ha dado la oportunidad de volver a confiar en mí y en la gente a mi alrededor”, explica, para subrayar que en la calle “te roban hasta tus compañeros”. En la cancha, al contrario, los compañeros son todo. Hay que confiar en que van a llegar al pase, bajar a defender, anotar el gol.

Miguel Buzeta, coordinador de Dragones de Lavapiés y uno de los entrenadores, asegura que el proyecto es “una pata más” en todo el entramado de recursos que necesitan las personas sin hogar. Una que tiene que ver con el ocio y el deporte, dos asuntos que Buzeta considera derechos. Además de visibilizar a la población sin hogar, buscan “ayudar a mejorar la calidad de vida desde el deporte”. Los participantes llegan principalmente derivados de la Red de Atención de Personas Sin Hogar de Madrid. “Todos son bienvenidos, independientemente de sus habilidades o condición física”.

El fútbol calle tiene sus propias reglas. Los partidos duran 14 minutos, divididos en dos tiempos de siete. En cancha son tres jugadores y un portero por equipo. El balón nunca sale y se juega con las vallas alrededor del campo. Hay máximo cuatro suplentes, los cambios son ilimitados y se hacen sin detener el partido. Además, los equipos pueden ser mixtos, y en el de Dragones hay dos mujeres. Una de ellas es Zahra El Boubkary (Marruecos, 30 años), a quien le gusta jugar “con los chicos”. “Son buenos, hay respeto, pero nosotras jugamos bien también, ¿eh?”, enfatiza, inclinando la cabeza. Es risueña, expresiva y gesticula con las manos al hablar. “De niña siempre jugaba con los chicos en Marruecos”, asegura.

"Lo único que me hace feliz hace mucho tiempo es el fútbol. Es lo único que me saca de mi cabeza, estoy 100% ahí, disfrutando y ya está”, explica. Llegó a Madrid hace ocho años; cinco después terminó en la calle por una ruptura amorosa. “No lo aceptaba, me volví loca, y ahí comencé a tomar pastillas, fumar porros, salir, dejé el trabajo, no era yo”. Pasó 13 días en la calle durmiendo en bancos por el centro de la ciudad.

El mes pasado viajó a Suiza a representar a España en la Eurocopa Femenina de Fútbol Calle, con el equipo femenino de Dragones. Terminaron octavas, pero El Boubkary disfrutó cada segundo, hizo muchas amistades y pasaba las tardes bañándose en el río tras los partidos. 

“En la calle luchamos mucho para juntarnos con gente y aquí se da muy fácil. Cada uno acepta al otro y pasas un buen rato jugando”, explica. Haber compartido la experiencia de la calle es un plus: “Todos lo vivimos, aquí o en otro lugar. Todos lo pasamos mal y todos estamos aquí también jugando fútbol”. La de agosto será la 20ª edición de la Copa Mundial de los Sin Techo, una competencia que busca “apoyar e inspirar a las personas sin hogar a que cambien su propia vida, así como cambiar las percepciones y las actitudes” hacia ellas, aseguran en su web. Madrid fue sede en 2021 de una versión reducida por la pandemia y fue aquí, a petición de la organización, cuando Dragones de Lavapiés lanzó su primer equipo de fútbol calle.

“Ha sido como todos los proyectos de Dragones”, dice Dolores Galindo, presidenta del club, mientras en la cancha continúa el entreno. “Empiezan de manera muy altruista: ves la necesidad y actúas sin saber muy bien cómo lo vas a conseguir”. Ahora cuentan con el apoyo de la Federación Española de Fútbol, que se ha comprometido a aportar ayuda para los billetes a Oslo y entregará los uniformes.

Durante el entrenamiento hay uno que sobresale del resto. Por su técnica, pero más por el estilo. Pelilargo, pantaloneta estampada y unas gafas oscuras de marco fosforescente que le dan un aire al legendario jugador holandés Edgar Davids. Es Juan Manuel Perea (37 años), Juanma, seleccionado primero en la lista para ir a disputar el mundial.

“Estaba de primero, pero encontré trabajo y me va a ser imposible ir”, se lamenta en parte, pues el motivo le alegra. Trabajará durante el verano como auxiliar de información en un centro cultural.

A Juanma le gusta jugar de 10, en el centro del campo, el de la calidad, que la tiene, aunque es modesto y dice que su especialidad es la entrega. “Tengo la intención, que es lo que cuenta”. Lo que hace constantemente es reír y solo deja de hacerlo cuando cuenta que estuvo dos años en la calle por motivos que prefiere no detallar. “No sabría explicarlo”.

“Estaba en una depresión muy grande y me era imposible ver el final del túnel”, cuenta, aunque fue precisamente la actividad física, y en particular el fútbol, lo que lo sacó. Primero en un programa de fútbol solidario y después en Dragones. “El fútbol te ayuda a distraerte, a socializar, a observar tus problemas, sin quedarte ahí fijado”.

Alrededor de la cancha se van aglomerando niños del barrio, reclamando ya su turno para usar el campo. Queda poco tiempo de luz y sus madres los llamarán pronto a casa. Termina el entreno de los Dragones y Henry Rubalina (Ecuador, 54 años), otro de los seleccionados, dice que estando en la cancha se alegra. “Pierdes las ganas de estar sentado en un parque, de estar paseando en autobús”, asegura.

Asiste casi religiosamente, todos los lunes y los jueves. Durante la pandemia perdió su casa y estuvo tres años durmiendo en un lugar al que llaman “colchones”, en el barrio de Opañel, en el sur de Madrid. “Te olvidas de todo”, insiste, tras explicar que hace unos meses consiguió una habitación.

Se entusiasma al pensar que en un mes viajará a Oslo a representar España. En Ecuador jugó de niño para la selección de su colegio, la de su barrio, y estuvo cerca de entrar a la municipal “pero tenía que trabajar”. Ahora le cuesta creer que llevará la camiseta española. “Flipo, como dicen acá”, y suelta una carcajada. “Flipo y a colores”. Andrés Ortiz en el pais.es

Las Dragonas de Lavapiés, un impulso al fútbol femenino

Este club madrileño, centrado en derribar barreras, ha lanzado una guía enfocada a la inclusión de equipos solo formados por chicas. 

Manuela, ¡tú puedes!»; «Buen pase, Estrella», «¡Menudo paradón, Matilde!». Pueden ser expresiones habituales en cualquier campo de fútbol, pero créanme si les digo que en Embajadores 18, suena especial. Bajo la atenta mirada de una mujer pintada a graffiti con un cartel que dice «Socialmente iguales, totalmente libres, humanamente diferentes" un grupo de nueve niñas de entre nueve y catorce años juegan todos los jueves por la tarde al fútbol. Son las Dragonas de Lavapiés. Y están más contentas que nunca. No solo ellas, los vecinos y los niños del barrio también lo están, estrenan césped, después de meses pidiendo que solucionasen el mal estado del anterior. Hace ya diez años que el barrio de Lavapiés se unió para derribar barreras.

     

EL DESPERTAR DELS DEPREDADORS

El responsable de una gran consultora internacional me comentaba hace pocos días que con la llegada de la inteligencia artificial el 40% de su catálogo de servicios había entrado en riesgo, lo explica Genís Roca en la vanguardia. Tareas como por ejemplo analizar datos y mercados, identificar tendencias, localizar buenas prácticas, hacer cuadros de mando o preparar informes están perdiendo valor. Eran servicios que daban mucho margen y se resolvían con muchas horas de los perfiles más junior de la compañía, recogiendo y elaborando información. El resultado es que con la llegada de la IA las grandes consultoras están despidiendo sus aprendices. ¿Pero si despiden los júniors, de donde saldrán los seniors del futuro?

En las tareas relacionadas con la gestión de la información, que son muchas a cualquier empresa, la tendencia es apoyarse en IA en lugar de pedirlo a alguien. Las personas que saben y tienen experiencia pueden evaluar la respuesta que les da la IA y repreguntarle tantas veces como haga falta hasta que obtienen un resultado que los parece interesante y adecuado. Estas interacciones antes se hacían con un aprendiz, que de iba aprendiendo el oficio y entendiendo de alguien más experimentado qué eran los razonamientos y aquello que se esperaba, pero pedía mucho tiempo y mucha paciencia por parte de los dos. Ahora, con la IA, todo esto sucede mucho más rápidamente y casi sin coste económico, pero la figura del aprendiz desaparece y quien aprende a pensar y razonar es la IA.

Tanto se vale si hablamos de periodistas, contables, entrenadores de fútbol, médicos o tenderos. Los nuevos profesionales se apoyarán sistemáticamente en la IA, porque es una herramienta útil y poderosa, pero antes necesitamos que conozcan el negocio y aprendan a pensar. Hasta ahora esto se aprendía más en los primeros años de trabajo que no en todos los anteriores de formación y estudio, y la IA está destruyendo sobre todo estas posiciones de aprendizaje.

Ya hace tiempo que nuestro modelo educativo pide una profunda reformulación, que se reclama una apuesta seria por la formación profesional una mayor relación entre universidad y empresa no solo en proyectos de investigación sino también en los procesos de aprendizaje, una apuesta por la acreditación de competencias y no solo conocimientos, y un largo etcétera de diagnósticos que confirmen que hoy en día aprobar un examen ya no demuestra nada, aunque te den un título.

Un golpe más la IA nos pone ante el espejo. Cada vez que una IA nos contesta con un sesgo racista, no hace otra cosa que evidenciar que nuestra historia, con la que lo hemos entrenado, es insoportablemente racista. Ahora nos enfrenta a la realidad de una tradición educativa más orientada a evaluar el resultado (un examen o un trabajo por escrito) que no el proceso y el razonamiento, pero sobre todo demasiado desconectada del mundo real. Y también nos demuestra que a demasiadas empresas la apuesta por el talento y el desarrollo competencial de los empleados era mentida, y que siempre ha importado mucho más el resultado económico a corto plazo.

'FACHAVALES', EL NOU MASCLISME JUVENIL

• En els últims anys, ha emergit a Espanya una figura que inquieta tant sociòlegs com educadors: els 'fachavales'. Joves, majoritàriament homes, que combinen estètica urbana, llenguatge digital i una actitud desafiadora envers els avenços socials en igualtat de gènere. No s'identifiquen com a masclistes, però els seus discursos i actituds reprodueixen, amb codis nous, les velles estructures patriarcals.
• Aquest fenomen no sorgeix al buit. És la resposta d'una part de la joventut a un món que canvia massa de pressa per als que van créixer amb referents tradicionals de masculinitat. El feminisme, la diversitat sexual, la consciència ecològica o el qüestionament dels privilegis històrics es perceben com a amenaces. I davant d'aquesta incomoditat, alguns reaccionen amb ironia, negacionisme i una aparent rebel·lia que, en realitat, és profundament conservadora.
• Els 'fachavales' no militen en partits ni escriuen manifestos. S'expressen a TikTok, a Twitch, en fils de X (abans Twitter), on l'antifeminisme es disfressa d'humor, de “sentit comú” o de victimisme masculí. Frases com “el feminisme ja no cerca igualtat, sinó privilegis” o “ara els homes no poden dir res” es repeteixen com a mantres als seus espais digitals. La crítica a la violència de gènere, a les lleis d'igualtat o als moviments socials es converteix en contingut viral, reforçat per algorismes que premien la polèmica.
• Aquest nou masclisme no crida, però es burla. No imposa, però desacredita. No copeja, però invisibilitza. I ho fa amb una eficàcia preocupant, perquè s'adapta al llenguatge de les xarxes, a l'estètica del mem, al ritme de l'scroll infinit. És el masclisme 2.0: més subtil, més jove, més difícil de detectar.
• La pregunta que queda a l'aire és com respondre. Des de l'educació? Des dels mitjans? Des de la política? La veritat és que ignorar el fenomen no el farà desaparèixer. Els 'fachavales' són el símptoma d'una masculinitat en crisi i, com tot símptoma, mereix ser atès abans que es converteixi en malaltia.

UMARELLS AL PODER

No necessitem viatjar a Mart: deu lliçons de José Saramago per a la humanitat del futur. Cristina Ros a el diario.es.

Han passat quinze anys des de la mort de José Saramago (Azinhaga, 1922-Tias, 2010) i la seva literatura sembla anar encara més contra corrent de la deriva que ha pres Occident que quan es va escriure. D'escriptura complexa, amb una veu que tendeix a la introspecció i es recolza en el fluir de la consciència, les seves obres posseeixen un important calat filosòfic, es vertebren entorn d'elements simbòlics, són incisives i elusives, mira la realitat amb els ulls desenganyats i l'intel·lecte viu, però mai la serveix plana. Llegir-ho pot aportar un plaer intel·lectual difícil d'explicar; ara bé, en aquests temps en els quals prolifera el 'contingut' de digestió ràpida, pot ser apartat per difícil, exigent, rar.

L'escriptor, el veritable escriptor literari, ha estat sempre un rebel, un inconformista, un artista de la paraula que se sap un inadaptat en la societat; és natural, per tant, que el seu públic sigui també minoritari, que les seves creacions provoquin el desconcert i la incomprensió de les majories. És, de fet, 'desitjable': la literatura no va néixer per a la complaença acrítica, ha d'oferir alguna cosa més. Aquesta vocació, aquest instint, es manifesta en qualsevol dels seus textos, i això inclou la narrativa infantil, que quan va de debò no és ni tan innocent ni tan plàcida com sol creure qui no s'acosta a ella mai.

S'acaba de publicar a Espanya Un blau per a Mart (Lumen infantil, 2025, trad. Basilio Losada), un text breu que l'autor va escriure en 1969 per al periòdic A Capital i que després es va incorporar al volum de cròniques Deste Món e do Outro (1971). L'edició està il·lustrada per Claudia Legnazzi, que fa una gran feina per a complementar-lo, donat l'escarit que és i l'escassetat de descripcions. Navega per l'escala de grises –una decisió que s'entén en llegir-ho– i aposta per imaginar la superfície del planeta vermell amb línies geomètriques i una imatgeria robòtica, de la ciència-ficció clàssica.

El narrador és un terrícola que, al seu retorn, dona compte d'un viatge a Mart. Malgrat l'aparença, i del bé que ho vesteix l'editorial, qualificar-ho de “conte” és espinós. No és una rondalla a l'ús, almenys no de la forma que predomina avui. Saramago, coneixedor dels clàssics, adopta el registre de la paràbola per a transmetre una sèrie de lliçons; això és, Un blau per a Mart és abans de res un text per a pensar, potser més orientat a adults, encara que s'expressi des d'una veu verge, la veu de qui ha trepitjat una terra estrangera i explica el que ha vist sense jutjar, amb transparència. I té un final dels quals no el donen tot mastegat, que convida a rellegir i a continuar fent preguntes (qui sap: potser fins i tot a 'continuar' el relat, cada lector a la seva manera).

Però, abans d'arribar a l'última pàgina, regala unes quantes píndoles per a reflexionar. L'única transgressió que es permet el narrador és contar el que ha vist allí malgrat haver promès als marcians que no ho faria. Ho fa, confia, pel bé de la humanitat; i és com si Saramago ens fes l'ullet: un escriptor sap bé el que significa utilitzar un material aliè o trair un secret per a convertir-lo en una narració memorable. Sota la senzillesa aparent del relat, aquest té múltiples capes; el que escriu aquest autor mai és sol el que sembla, i mai serà igual la interpretació dels lectors.

Deu lliçons 'marcianes'…

• 1. Hospitalitat cap a l'estranger. El viatger terrícola no va avisar de la seva arribada, però així i tot els marcians el reben amb atenció, dediquen el seu temps a ensenyar-li el planeta perquè no se senti perdut, s'acoblen al desconegut malgrat els eventuals contratemps que els pugui ocasionar. Una lliçó que, en la Terra, pot aplicar-se al tractament de la immigració, sobretot quan (també) arriba d'improvís.
• 2. Protecció dels serveis públics. Sense emprar una terminologia burocràtica, la filosofia de vida de la població autòctona es fonamenta en la màxima “Cada marcià és responsable de tots els marcians”, una idea que recorda al repartiment igualitari de les tasques menys grates que planteja així mateix Ursula K. Le Guin, a més de remetre a la recaptació d'impostos per a garantir les necessitats bàsiques de tots.
• 3. Compromís actiu. “Mentre vaig ser allí […], mai vaig veure que un marcià s'encongís d'espatlles”, diu el narrador. No n'hi ha prou amb tenir bones intencions: cal passar a l'acció quan és necessari, sigui per a ajudar a un altre o per a rebel·lar-se (o tots dos, perquè de fet solen anar de bracet). Promou els vincles, l'enfortiment de la comunitat enfront de l'individualisme egoista.
• 4. Pacifisme. En Mart “no hi ha guerres. Mai n'hi ha hagut”. Els conflictes es poden resoldre d'una altra manera; o, també pot ser, no es generen tantes tensions perquè la població, 'tota' la població, viu en igualtat d'oportunitats, sense ànsies de poder. És probable que pequi d'idealisme –ja no per rebutjar un conflicte armat, sinó perquè sembla negar qualsevol tipus de desavinença–, però això porta al següent punt, molt pertinent.
• 5. Contra el determinisme biològic. Els marcians ni tan sols saben el que és la guerra, no entenen al foraster quan li ho explica. Això refuta el determinisme que justifica moltes atribucions de la societat amb falsos fonaments “biològics”; l'ésser humà no neix sabent guerrejar, ni és propens a la violència. No té per què ser “un llop per a l'home” si no li ho ensenyen. El mateix val per a les creences infundades sobre les dones, les ètnies minoritàries i altres col·lectius que han sofert moltes injustícies al llarg de la història.
• 6. Sense desigualtats geogràfiques. “El que més em va desconcertar”, confessa el viatger, “va anar no saber què era camp i què era ciutat”. D'entrada, això pot transmetre una imatge lúgubre i tristament uniforme de Mart; ara bé, si anem més enllà del mapa físic, hi ha una lectura política interessant: ningú és més que un altre per viure en una zona determinada, el transport arriba a totes les àrees, qualsevol lloc, per remot que sigui, disposa de més que suficient per a viure. Que no hi hagi distinció entre camp i ciutat cal entendre-ho en termes de serveis, d'oportunitats.
• 7. Contra l'utilitarisme. “Al final, ja no em sorprenia veure un gran hospital o un gran museu o una gran universitat […] en llocs per a mi inesperats”. Per als marcians, invertir en educació, sanitat i cultura no és cap balafiament: no sols asseguren que tots els ciutadans puguin accedir a ells, sinó que procuren, per exemple, que hi hagi prou professors en tots els centres, encara que existeixi poca demanda d'una carrera.
• 8. Defensa de l'educació humanista. Derivat de l'anterior, s'entreveu una defensa implícita d'aquells estudis menystinguts en aquesta era capitalista: l'art, la literatura, els clàssics grecollatins, la filosofia, la història… Tot el que integra les humanitats, és a dir, la qual cosa nodreix el pensament crític i promou la creativitat. En Mart, la formació de l'alumne en aquesta direcció es prioritza a qualsevol ensenyament tècnic orientat només al benefici material i immediat.
• 9. Contra la colonització (espacial). Pot semblar una descortesia, però els marcians no pretenen retornar la visita del terrícola. No és menyspreu ni desinterès, tan sols que abans de res han d'ocupar-se dels seus assumptes. Dit d'una altra manera: abans de fantasiar amb viatges intergalàctics, més val conèixer-se a un mateix, conèixer el seu propi entorn i solucionar els problemes dels seus semblants. Treballem per millorar el que tenim en lloc de somiar amb un creixement desaforat.
• 10. Cerca incansable. En Mart falta alguna cosa, i als seus habitants els pesa; després de tot, no és un planeta ideal. Així succeeix amb tot: el món, la vida, nosaltres, res ni ningú és perfecte, no existeix la “compleció”. Amb tot, els marcians no es resignen: la seva curiositat insaciable els empeny a prendre cada manca com un estímul per a no deixar d'investigar, d'aprendre, de buscar alternatives. I potser aquesta és la millor expressió d'estar viu.

És fascinant el que pot aconseguir la literatura, i, en aquest cas, l'edició: rescatar aquest text oblidat i fer-lo dialogar amb una il·lustradora (re)crea una obra amb una nova entitat pròpia, que es llegeix distint de com es llegiria en un diari o en una compilació, i que també aconseguirà a lectors que de tot mode no l'haurien descobert. Uns lectors potencials que abasten una àmplia escala d'edats; seria gratificant, sobretot, llegir-ho 'amb' nens, posar-los aquest llibre davant perquè interactuin amb els dibuixos mentre pregunten a l'adult. Qui sap quines perles inesperades brollaran de les seves ments sorpreses, qui sap quines llavors del pensament saramaguià donaran fruits.

Els nens són especialment receptius al llenguatge simbòlic, i això evoca una última lliçó: la literatura és una mica més que una narració plana, lleugera, literal. Avui s'adverteix de la pèrdua de la capacitat per a detectar la ironia, en la ficció abunden les històries planes i sense matisos, la crítica sovint es limita al tema en detriment de les qualitats formals o l'habilitat per a transmetre emocions. Aquest llibre posa en valor tot allò de què és capaç una creació artística, que pot ser crítica sense ser pamfletària, pot fer denúncia sense sagnar, pot fer poesia sense vers. Això no ho aprenem de Mart, sinó d'un gran escriptor anomenat José Saramago.

LA NIT DELS VIDRES TRENCATS

La nit del 9 al 10 de novembre de 1938, el règim nazi va coordinar una onada de violència antisemita a l'Alemanya nazi, la qual es coneix com a Kristallnacht o "la nit dels vidres trencats". L'atac va rebre aquest nom a causa dels vidres dels aparadors fets miques que van cobrir els carrers després de la violència. Se suposava que aquesta violència semblaria un esclat espontani d'ira contra els jueus. De fet, els líders nazis van coordinar-la activament amb el suport d'Adolf Hitler. La nit del 9 de novembre, els van ordenar als membres dels grups paramilitars del Partit Nazi (les SS, les SA i les Joventuts Hitlerianes) que ataquessin les comunitats jueves.  

En les següents hores i dies, grups organitzats de nazis van causar estralls en les vides dels jueus de l'Alemanya nazi. els atacs. Les forces de policia no van protegir els jueus ni les seves propietats. L'endemà al matí, el règim nazi va ordenar a la policia que arrestés uns 30.000 jueus alemanys. Aquests homes no havien comès cap delicte. La policia els va arrestar simplement per ser jueus. Van ser enviats a camps de concentració com el de Dachau i el de Buchenwald. Els arrestos van escandalitzar i van aterrir les famílies i comunitats jueves. Les autoritats nazis van alliberar molts d'aquests homes, en els casos que les seves famílies van poder demostrar que tenien plans de sortir d'Alemanya. Altres van morir en aquests camps. 

La nit dels vidres trencats va ser un moment decisiu per als jueus d'Alemanya. Posteriorment, molts jueus van concloure que no tenien futur a l'Alemanya nazi.

DATES CLAU: 

7 de noviembre de 1938, El catalitzador del Kristallnacht - Herschel Grynszpan dispara a Ernst vom Rath. Grynszpan és un jueu polonès-alemany de 17 anys que viu a París. Vom Rath és un diplomàtic alemany de baix rang assignat a l'ambaixada alemanya a París. Pel que sembla, Grynszpan actua en desesperació pel destí i dels seus pares, a qui el règim nazi havia expulsat d'Alemanya Polònia. Els nazis aprofiten l'incident per incitar el fervor antisemita. Afirmen que Grynszpan no va actuar pel seu compte, sinó que va ser part d?una conspiració jueva més àmplia contra Alemanya. Quan Vom Rath mor el 9 de novembre, els líders nazis aprofiten aquesta teoria com a pretext per a la Kristallnacht. 

9 de novembre de 1938 - Joseph Goebbels instiga la Kristallnacht - Els líders del Partit Nazi de tota Alemanya es reuneixen a Munic per commemorar el Putsch de la Cerveseria, un fallit intent per part d'Adolf Hitler el 1923 per prendre el poder d'Alemanya. Durant l'esdeveniment, s'assabenten que Vom Rath havia mort a causa de les ferides. En resposta, el ministre alemany de propaganda Joseph Goebbels pronuncia un apassionat discurs antisemita. Amb permís de Hitler, Goebbels convoca un atac contra les comunitats jueves d'Alemanya. Després del discurs, els funcionaris nazis truquen als seus respectius districtes i comuniquen les instruccions de Goebbels. Això provoca la violència que ara es coneix com a Kristallnacht o "la nit dels vidres trencats".  15 de novembre de 1938: Els nord-americans condemnen la Kristallnacht. Els titulars dels diaris nord-americans condemnen la violència de la Kristallnacht. En una conferència de premsa convocada el 15 de novembre del 1938, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt denuncia l'atac antisemita. En una declaració oficial, escriu el següent: "En allò personal, amb prou feines puc creure que aquestes coses puguin passar en una civilització del segle XX". El president retira l'ambaixador dels EUA. UU. a Alemanya.