ARQUEROS Y CIERVOS, LAS TARIFAS DEL HORROR

 ‘Arqueros’ y ‘ciervos’, los secretos del safari humano de Sarajevo. ‘Turismo de francotiradores’. Un libro del escritor italiano Ezio Gavazzeni reconstruye los supuestos viajes de occidentales que pagaban por disparar contra civiles durante la guerra de Bosnia - Francesco Olivo, foto AFP

Que hubiera cínicos francotiradores occidentales dispuestos a pagar para participar en las matanzas de civiles en Bosnia no parecía ser un secreto. Y, sin embargo, al menos en Europa occidental prácticamente nadie habló de ello. El escritor italiano Ezio Gavazzeni lo descubrió solo recientemente y desde ese momento no se ha detenido. Hasta llegar al libro Los francotiradores del fin de semana (I cecchini del weekend), que llega este martes a las librerías italianas publicado por la editorial Paper First y tiene el mérito de reconstruir la cínica logística de aquellos viajes, arrojando luz sobre las organizaciones que captaban a los “clientes”, a menudo cazadores, y los llevaban a la zona de guerra atravesando las fronteras.

En el lenguaje utilizado por los organizadores, los francotiradores eran llamados “arqueros”, mientras que las víctimas eran definidas como “ciervos”. Ese mismo lenguaje aparece en el testimonio de uno de los interlocutores clave de la investigación, llamado “el francés”. Hacia el final de la obra, el autor le pide que describa el tipo de turista: “Notarios, abogados y médicos de alto nivel, empresarios, hijos de papá naturalmente ricos y aburridos; en general personas de más de cincuenta años con mucho dinero. Nosotros conocíamos su identidad, para asegurarnos de que todo nos fuera pagado como correspondía; de lo contrario habrían tenido problemas”.

Y luego, en un crescendo casi insoportable de crueldad, se aborda el tema de las tarifas. “El francés” revela: “Si matabas a un niño costaba 30 millones de liras (unos 15.500 euros ahora), una mujer 20 (unos 10.300) , un hombre adulto 10 (unos 5.100) y un viejo o una vieja, 3 (unos 1.500)”. Según el testigo, unos 230 italianos participaron en esos safaris durante la guerra de Bosnia, que ocurrió entre 1992 y 1995.

Según un testigo, los clientes eran “notarios, abogados, médicos o empresarios, casi siempre ricos y mayores de cincuenta años”

Una historia poco conocida. Sin embargo, en las primeras páginas de Corriere della Sera y La Stampa de 1995 aparecieron dos titulares casi idénticos: “En Sarajevo se va a cazar hombres” y “Los turistas de la guerra que disparan contra Sarajevo”. Dos de los principales diarios italianos publicaban con gran relevancia una denuncia presentada en aquellos días ante el Tribunal Permanente de los Pueblos, un organismo internacional independiente que examina violaciones de los derechos humanos. En una situación normal, tras artículos de este tipo sería lógico que la magistratura abriera una investigación. Sin embargo, pocos días después cayó el silencio sobre el asunto.

Muchos años después, en 2022, el director esloveno Miran Zupanič realizó un documental titulado Sarajevo Safari, en el que se recogían testimonios sobre francotiradores occidentales que iban a disparar contra civiles bosnios por diversión durante el conflicto balcánico de los años noventa. La historia tiene un indudable valor periodístico y narrativo y, sin embargo, también en ese caso nadie se movió: ni siquiera las distribuidoras lo llevaron al público de Europa occidental.

Las tarifas del horror - El testigo anónimo revela: “Un niño costaba 30 millones de lira(unos 15.500 euros ahora), una mujer 20 (unos 10.300) , un hombre adulto 10 (unos 5.100) y un viejo o una vieja, 3 (unos 1.500)”

Ese silencio fue lo que lo empujó a iniciar una investigación que esta vez ha traspasado el ámbito editorial para entrar en su lugar natural: un palacio de justicia, y quizá algún día un tribunal. La investigación se encuentra aún en fase preliminar, pero por primera vez desde aquellos años empieza a emerger algo concreto. De momento hay tres personas investigadas por la fiscalía de Milán: un empresario de Lombardía, un transportista de la región de Friuli Venezia Giulia y un cazador del centro de Italia. A los tres se les atribuye el delito de homicidio voluntario continuado, agravado por motivos abyectos.

En las 270 páginas de la obra se explica, a través de diversos testimonios, cómo operaban las organizaciones que llevaban a estos ricos italianos —aunque el fenómeno no se limita en absoluto a Italia— a las colinas de Sarajevo, la ciudad que sufrió el asedio más largo de Europa desde la Segunda Guerra Mundial, donde podían experimentar el monstruoso escalofrío de participar en un tiro al blanco contra civiles, a menudo —según algunos testimonios— con predilección por mujeres y niños.

Gavazzeni reconstruye con transparencia los pasos de su investigación, llevando al lector por bares cutres de provincias, talleres de coches y chats de redes sociales, omitiendo nombres, apellidos y elementos que puedan conducir a la identidad de los protagonistas de aquellos viajes, dado que la investigación judicial se encuentra todavía en una fase preliminar. Todavía queda mucho por investigar, y no solo en el noreste de Italia.

No era, al parecer, solo una cuestión italiana. Gavazzeni cuenta que en los últimos meses fue contactado también por un español, identificado como Toni C., que le relató: “Mi padre tenía un amigo millonario que una vez había ido a cazar elefantes en África. La persona que organizaba aquellos safaris, un catalán cuya identidad no conocemos, también organizaba viajes a Yugoslavia para cazar seres humanos y le ofreció participar”.

Todavía queda mucho por investigar, y no solo en el noreste de Italia.

BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ

En la guerra no todo vale, aunque algunas normas estén en regresión. Existe el derecho internacional, límites que protegen a los civiles, instituciones que supervisan los conflictos… hasta que llegó Donald Trump. 

L'IDIOTA AL·LUCINATORI

 

Mai una pregunta tan transcendental, no es va fer en un lloc tan corrent com és la cuina d'un pis. "Per a tu, és fotut ser Juan José Millás?", vol saber Jordi Évole, com veiem a l'avançament del proper programa de Lo de Évole que s'emet diumenge a la Sexta. Millàs contesta indirectament aquesta pregunta al seu article d'avui a El País.

L'idiota al·lucinatori

Hi ha dies en què, fins i tot abans d'obrir els ulls, sé que en aixecar-me entraré en una al·lucinació. Així que m'incorporo a poc a poc, poso els peus a terra i ja soc dins: les parets, les cortines, no diguem els sanitaris de la cambra de bany, així com la tassa de l'esmorzar; tot s'organitza amb el caràcter d'una ficció infausta. Surto al carrer i el món em rep amb el seu acostumat desplegament de naturalisme aparent: trànsit dessaborit, voreres trencades, persones que caminen parlant o fingint que parlen per telèfon (una escena típicament onírica), i aquest aire general de coreografia repetida fins al tedi. Tot encaixa al deliri general, com si una ment superior (o inferior) hagués passat la nit escrivint un nou capítol d'aquesta realitat paral·lela (però paral·lela a quina?).

A mesura que el dia avança, hom s'acostuma al deliri. Ho accepta com acceptaria una sabata que prem una mica: no és còmode, però es pot suportar. Tot i això, en els moments més inoportuns es produeix una esquerda. Al mig d'una reunió de treball, per exemple, mentre algú explica amb passió un projecte completament idiota, el món perd la consistència. Les veus s'allunyen, els gestos es difuminen o es tornen mecànics, i torno a ser conscient de trobar-me a l'interior d'un desvari sense porta de sortida.

Aleshores es manifesta aquesta forma de vertigen interior, el pànic, com si desaparegués el terra sota els meus peus o s'esgotés l'oxigen de l'aire. Respiro fondo, prenc un glop d'aigua i segueixo assentint l'idiota al·lucinatori, perquè en aquesta farsa convé guardar les formes per no embogir. Amb el pas de les hores, el miratge es va consolidant com a realitat i així, malament que bé, anem tirant. A la nit, quan em fico entre els llençols, sento un curiós alleujament: per fi podré somiar una mica més sòlid que la jornada que acabo de travessar, (o que acaba de travessar-me).

L'ART DE NO FER RES

 "La por a realitzar una tasca consumeix més temps i energia que fer la tasca en si mateixa". Del llibre 'the Procastinador's handbook'. La llei d'Emmet. Fotografia de Miquel Muñoz/Shooting per a la Vanguardia.

No correm cap a la mort, ens deia Cioran; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'una altra por que es remunta al nostre primer moment. La impossibilitat de trobar un sol poble, una sola tribu on el naixement provoqui dol i lamentació, prova fins a quin punt la Humanitat es troba en estat de regressió.

Estic, en general, tan segur que tot està desproveït de consistència, de fonament, de justificació, que aquell que gosés contradir-me, encara que fos l'home que més estimo, em semblaria un xerraire o un imbècil. Potser és perquè m'agradaria ser lliure, inimaginablement lliure. Lliure com un ésser avortat. Perquè si no com ens diu Cioran, el paradís no era un lloc suportable, en cas contrari el primer home s'hagués adaptat a ell; aquest món tampoc ho és, ja que en ell s'enyora el paradís o se'n dona un altre per segur. Què fer? On anar? No fem res, no anem a cap lloc, així, sense més ni més.

Al cap i a la fi, l'ociositat és consubstancial a la condició humana. L'estar desocupat, el no tenir res en particular que fer, ens resulta d'allò més natural. Almenys aquest és un dels aspectes que més crida l'atenció de les condicions de vida de les societats "naturals", les que es caracteritzen per assegurar comunitàriament la seva supervivència material a través de la caça i la recol·lecció: les comunitats que encara practiquen aquesta primitiva manera de supervivència, segueixen ocupant per assegurar el seu dia a dia, només un terç del temps que en les societats "modernes" fem servir per als mateixos objectius, dedicant-se a folgar i divertir-se la resta de la jornada. No hi ha res a fer, abracem la indolència, el dolce far niente, divertim-nos fins a morir, de tedi o d'avorriment...

En algunes ocasions no fer res és estar fent coses. Rajoy ho practicava. “A vegades el més urgent és no fer res”, deia. Va elevar la inacció a categoria d'Estat. Però era una inactivitat productiva: a còpia de silencis i de l’ajuda inestimable del pas del temps esvaïa els problemes, sobretot els relacionats amb els nombrosos casos de corrupció que esquitxaven el seu partit. I anar fent, el temps governava per ell.

El cineasta Albert Serra no té casos de corrupció. Però s’ha imbuït de la filosofia de Rajoy per portar-la al seu terreny, al cinema. Diu el següent després  de recollir el premi 'Arrebato' de no-ficció dels Feroz pel documental taurí 'Tardes de soledad: “Tot ara és això d’acumular dades, collect data... doncs en aquesta pel·lícula, la meva actitud va ser el contrari, delete data; no tenia cap idea, no volia tenir-ne cap, esborrar tot el que tenia, ni expectatives ni res, taula rasa, i amb innocència, amb curiositat, esperar, no molestar ningú, no molestar els actors i esperar que la pel·lícula anés apareixent amb aquesta innocència”. El film es materialitza gairebé sol, i és molt bo.

La procrastinació és encomanadissa, encara que en el cas de Serra es positiva, potser perquè és una falsa procrastinació, però en la nostra política impera cada vegada més. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, resoldre el problema de la immigració, o els de Rodalies, la corrupció..... encara que ho prometin des de fa anys, manin els uns o els altres, si és que mana algú... I segueixen ajornant una solució definitiva per a les pensions. 

Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió al senat, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu a posposició de tot. Als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida. Spain is not different 

ARRUINAT

Estic arruïnat-li diu un amic que acaba de perdre el seu modest treball de professor de col·legi-.

- Exageres - el consola Luder.

Els pobres sempre han estat arruïnats. Només els rics tenen el privilegi d'arruïnar-se. Encara que també és veritat que un ric arruïnat serà sempre menys pobre que un pobre ric.

- Luder passa ràpidament davant d'un captaire que li estén planyívolament la destra.
- Porc-crida el captaire.
Luder s'atura i torna somrient amb una moneda a la mà.
-Només esperava que em cridessis pel meu nom.
- Has llegit la seva última novel·la? -Li pregunten, referint-se a un autor famós - Quina musicalitat, quin ritme, quina riquesa de veus! És un veritable oratori!
- Que ho canti-respon Luder.
Envegen a Luder perquè un o dos cops al mes se li fa de dia conversant amb un amic molt intel·ligent.
- Ha de ser una conversa apassionant!
- No us ho creieu. Com ignorem més del que sabem, l'únic que fem és canviar fragments de la nostra pròpia tenebra interior.
-Vine amb nosaltres - li diuen els seus amics-. La nit està esplèndida, els carrers tranquils. Tenim entrades el cinema i fins i tot hem reservat taula en un restaurant.
- Ah, no! -Protesta Luder-. Jo només surto quan hi ha un grau, encara que sigui mínim, d'incertesa.
Li pregunten a Luder per què no escriu novel·les.
-Perquè sóc un corredor de distàncies curtes. Si corro marató, m'exposo a arribar a l'estadi quan el públic s'hagi anat.
-Així com hi ha una paraula que ha donat origen a totes les paraules -diu Luder-, ha d'haver-hi una sentència que contingui tots els ensenyaments i tota la saviesa del món. Quan la descobrim el temps cessarà d'existir, doncs haurem entrat a l'era immòbil de la perfecció.
Li fan notar a Luder que mai ha manifestat zel ni enveja pel triomf dels seus col·legues.
-És veritat. Això els pot donar una idea de la magnitud de la meva supèrbia.
- No, si us plau! - Protesta Luder quan vénen a buscar-lo un cop més perquè signi un manifest humanitarista o participi en un míting a favor del poble oprimit -. Estimar la humanitat és fàcil, el difícil és estimar el proïsme.
-Deixeu-me tranquil- diu Luder als seus amics que el sorprenen estes d'esquena al terrat mirant el cel estrellat -. Aquest és un dels pocs recursos que em queden per entrar en tractes amb l'infinit.
Li pregunten a Luder per què va trencar amb una amiga a la qual adorava.
-Perquè no tenia cap contacte amb el seu passat. Vivia constantment projectada en el temps per venir. Les persones incapaces de recordar són incapaces d'estimar.
-No és que jo sigui bondadós -diu Luder-. Passa simplement que no sóc dolent. He triat el còmode camí de la virtut per defecte.
Luder torna del seu habitual passeig pel malecón.
-Estic confós-diu-. Quan em disposava a gaudir d'una nova posta de sol, un rodamón salta la barana, camina fins a la vora del penya-segat, es baixa els pantalons i es caga mirant el meu crepuscle. Això demostra la relativitat de les nostres concepcions estètiques.

“Dites de Luder”, de Julio Ramón Ribeyro - Selecció -

EL MANUSCRIT VOYNICH

Hay noticias que te golpean, no por lo que cuentan, sino por lo que revelan. El accidente del bar Le Constellation, en Crans-Montana, es un ejemplo. Cuarenta personas —quizás más— mueren en uno de los rincones más privilegiados de Europa, en una estación de esquí que simboliza lujo, descanso y cierta idea de felicidad moderna. Y, de repente, el mundo se detiene. Los medios se vierten, las redes se llenan de vídeos, testigos, hipótesis. La tragedia se convierte en un relato colectivo que consumimos casi en tiempo real.

Y mientras lo miro, no puedo evitar pensar que esto dice mucho más de nosotros que del accidente en sí. Siempre hemos tenido víctimas inocentes. Antes eran la peste, las guerras, las invasiones. Ahora son los errores técnicos, las negligencias, los sistemas que fallan. El progreso nos ha cambiado las amenazas pero no nos ha hecho invulnerables. Sólo ha transformado la forma en que morimos. Pero existe una diferencia importante: hoy, la muerte es pública. Se retransmite, se comenta, se comparte, a veces en directo. La muerte ha dejado de ser un hecho íntimo para convertirse en un evento mediático.

Y esto tiene consecuencias. No todas las muertes tienen el mismo peso. No todas merecen el mismo espacio. No todas nos conmueven igual.  Las víctimas de Crans-Montana son “muertos de primera”: con nombres y apellidos, con fotografías sonrientes que los medios recuperan. Su ausencia genera minutos de silencio, declaraciones institucionales, especiales informativos.

Mientras, a unos kilómetros de aquí, otras personas mueren en una patera sin que nadie sepa cómo se llamaban. Son "muertes de segunda": anónimas, lejanas, incómodas. No interrumpen ninguna programación. No despiertan ningún debate profundo. Son cifras que pasan de largo. 3000 personas ahogadas en el Mediterráneo el año pasado dan fe,

No escribo esto para restarle importancia a ninguna tragedia. La muerte siempre es injusta, siempre absurda, siempre dolorosa. Pero sí creo que cada accidente mediático nos pone un espejo delante. Nos muestra qué consideramos "nuestro" y qué consideramos "de los demás". Nos revela hasta qué punto nuestra empatía está condicionada por la proximidad, la cultura, el color de la piel o el precio del forfait.

Quizá el reto sea éste: ampliar el círculo. No dejar de llorar a las víctimas de Crans-Montana, sino ser capaces de llorar también a las demás. Las que no salen en los periódicos. Las que carecen de rostro. Las que carecen de voz. 

Porque, al final, la pregunta que nos hace la modernidad no es cómo morimos, sino a quien consideramos digno de ser llorado. Y quizás la respuesta más honesta —y más humana— es que todas las vidas deberían tener el mismo valor, aunque el mundo insista en recordarnos que no es así. 

ELS ESCÈPTICS

"Els escèptics són persones que adopten una actitud de dubte o qüestionament davant d'afirmacions, creences o supòsits que no compten amb proves suficients. No vol dir que ho neguin tot, sinó que demanen evidència sòlida abans d'acceptar alguna cosa com a veritable. 

Dubten abans de creure: no accepten afirmacions només per tradició, autoritat o intuïció. Busquen proves verificables: valoren l'evidència, les dades i el raonament lògic. 

Eviten conclusions precipitades: prefereixen suspendre el judici si no hi ha prou informació. L'escepticisme ben entès funciona com una mena de “filtre mental” que t'ajuda a navegar el dia a dia amb més claredat i menys enganys. No és viure desconfiant de tot, sinó pensar amb calma abans d'acceptar alguna cosa certa. 

A la pràctica es torna una eina molt útil, perquè et protegeix de manipulacions, t'ajuda a prendre millors decisions i et torna més conscient de com funciona la informació al món actual. L'escepticisme no t'allunya de la realitat; t'acosta a una versió més sòlida".

Aquesta resposta sobre l'escepticisme està bé, però és d'una intel·ligència artificial, millor consultar una Intel·ligència natural, com el Mundo Today per saber-ne del món dels escèptics, i, ves per on, mira què tal, segons els experts de EMT, es veu que els escèptics... no existeixen:

 "Un grup d'escèptics ha presentat aquest matí els resultats d'una investigació que ha titllat de «discutible» i que conclou que els escèptics no existeixen o, si més no, és impossible provar-ne l'existència. «Ni tan sols podem afirmar amb certesa que estem aquí presentant aquest estudi», han assenyalat (o potser ni tan sols ho han assenyalat, especialment si no existeixen, com ells mateixos sospiten).

«El coneixement és impossible, i per això seria ingenu pretendre que els resultats del nostre treball contribueixen a ampliar el nostre coneixement sobre l'escepticisme», han exposat els escèptics. Alhora, ells mateixos han admès que la inexistència de l'escepticisme «ens abocaria, per lògica, a una defensa acrítica de totes les nostres certeses».

Avançant-se als possibles retrets, els responsables del treball defensen que és impossible provar que l'estudi és de la seva autoria, ja que un geni maligne els ho podria haver dictat sense que se n'adonessin. «Potser som cervells en un pot als quals algú fa creure que pensen i que són escèptics i que elaboren estudis sobre l'escepticisme», han afegit. Les conclusions sobre la investigació han estat acollides amb escepticisme, fet que els escèptics consideren un èxit. Ells mateixos han reconegut que la millor part del seu estudi són... els descartes."

CONTEMPLACIÒN, LA REVOLUCION CULTURAL

L'estrena de Nouvelle vague, el making off de 'Al final de l'escapada' imaginat per Richard Linklater, així com la reestrena en còpia restaurada de l'òpera prima de Jean-Luc Godard, evidencia que les ones d'aquella onada de nous cineastes que va revolucionar el cinema fa 65 anys arriba fins als nostres dies. O això es pretén, hi ha massa llegenda i sobrevaloració entre la gent de la nouvelle vague, dels quals tan sols salvaria a Truffaut.

Jean Luc Godard va morir el 13 de setembre de 2022, però no m'ho acabo de creure perquè Godard ha mort mil vegades i se n'ha reinventat mil més. Potser aquesta és la característica principal de Godard el cineasta, el crític, l'assagista, el polític, el tennista, l'iconoclasta provocador i impertinent, creador de la Nouvelle Vague, pedant i contundent en el seu argumentari: el seu enorme talent a anar davant de tots, per mutar conceptes inalterables, per reinventar el cinema i el personatge, una i mil vegades. Aquest do, del qual només disposen els eterns com Welles o Bresson. Potser aquesta mirada desafiadora, la d'algú que mai no dóna les coses per assegudes. La del guerriller individualista que fa la seva pròpia guerra, com quan va abandonar la seva època daurada i va trencar amb els seus amics per Jean-Pierre Gorin i els trotskistes. Fins aquí la versió oficial de cinèfils com el productor.

Godard va envellir malament, molt malament, com les seves pel·lícules, només cal revisar 'a bout de suffle' per caure en el desencís absolut, Godard va fer del descuit virtut, amb les seves barreges de plans abstrusos, els seus empalmaments esbojarrats, els seus talls inoportuns, i això va crear una moda, per sort modulada després; només se salva de la pel·lícula ella, una Jean Seberg atemporal. La resta és millor quedar-se amb el record de la visió inicial de la pel·lícula. No és un cas únic, algunes escenes de 'Sed de Mal' de Welles, són, vistes avui, fins i tot ridículament filmades, i això que és una de les meves pel·lícules preferides.

No es diu vell amic, deia Agnès Varda que parla d'ell durant el rodatge de 'Cares i llocs' Varda es refereix a Godard, - a qui visitará amb Jean René -, es diu amic de llarga durada. Godard no els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella está trista i llavors, en un llac s'asseuen tots dos, Renè es treu les ulleres de sol que no s'havia tret a tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls. Godard va morir el 2022, el seu cinema fa anys que ho va fer. Descansi en pau.