Les paraules són importants. Algú que fins i tot ha llegit Donald Trump (en la infantesa), com Mark Twain, deia que la diferència entre la paraula adequada i la gairebé correcta és la mateixa que hi ha entre el llamp i la cuca de llum. Així que quan Alberto Núñez Feijóo va acusar al Congrés els partits que donen suport al Govern espanyol d’“indignitat”, no només els renyava, sinó que renunciava definitivament a seduir-los. Algú que és indigne és roí, vil, mesquí, menyspreable, indecorós, indesitjable, infame, indecent, immoral i abjecte. El diccionari de sinònims no enganya. 

Enric Juliana dubtava ahir des d’aquestes pàgines que Feijóo pogués modelar un nou consens espanyol, perquè definitivament “es va deixar endur per la ira” al Parlament. I per rematar-ho, Abascal, “el seu company de viatge”, va comparar el president del Govern central amb les paneroles, va qualificar el PSOE de màfia i va deixar anar que Sánchez treballa per robar les eleccions. Només li va faltar afegir-hi i “dos ous durs”, perquè la cantarella semblava sortida de Sopa de ganso.

És una pena que Feijóo hagi renunciat a seduir altres forces polítiques de la Cambra. No té somnis de seductor, com Woody Allen. No se li ha aparegut mai en somnis Humphrey Bogart, com al protagonista del film, per donar-li uns consells i desitjar-li sort. Quan va arribar a la presidència del PP, ho va fer al ritme de Glory days, de Bruce Springsteen, i amb un discurs que avalava la centralitat i la moderació, la responsabilitat i l’assossec. Sí, sí, sosiego és una paraula que va pronunciar abans que Salvador Illa. Feijóo sempre podrà refugiar-se en Bob Dylan, per allò que “the times they are a changin” (els temps estan canviant). Màrius Carol.

El que realment va resultar indigne va ser la pròpia sessió parlamentària, que recordava, pel to i la duresa immisericorde dels debats, la del 16 de juny del 1936, quan el president de la Cambra, Diego Martínez Barrios, va arribar a suspendre temporalment la sessió per evitar aldarulls. Molt desafortunades i indignes per part de Feijóo, les alusions al pare de Patxi López.

No sé si ni tan sols sap Feijóo qui era Macbeth, li van com anell al dit aquests versos de Shakespeare: La vida es un cuento contado por un idiota, lleno de ruido y furia. 

Ara ha aconseguit amb l'ajut dels execrables de Juntsxcat aprovar una petició de moció de confiança, ja es veurà, les dues espanyes tornen a ser aqui, i ja sabe que aixó no porta res de bo. Espere'm que en el millor dels casos, Sánchez es marqui un Estanislao Figueras, el president que va abandonar Espanya perquè estava 'fins als collons de tots nosaltres' i s'en vagi a l'exili, se'n podria anar a Waterloo. Si aixó succeeix si que que estarem molt a prop de Veneçuela, de ser una monarquia bananera.