24/7
NOTICIAS 24/7

2 de febrer del 2026

ROBOTS UNIVERSALS ROSSUM

ROBOTS UNIVERSALS ROSSUM


 L’any 1921, fa ja més d’un segle, l’escriptor txec Karel Čapek va estrenar a Praga una obra de teatre que marcaria un abans i un després en la cultura contemporània: R.U.R. (Rossum’s Universal Robots). En aquesta peça, Čapek imaginava una empresa anomenada Robots Universals Rossum dedicada a fabricar éssers artificials creats per treballar de manera més eficient que els humans. Eren criatures biològiques, no pas màquines metàl·liques, però desproveïdes d’ànima i, per tant, lliures de les emocions, els dubtes i les fragilitats que caracteritzen la nostra espècie.

El més fascinant és que R.U.R. és el primer lloc on apareix la paraula “robot”. Čapek la va adoptar del mot txec robota, que significa “treball forçat”, i que al seu torn prové de rab, “esclau”. El terme no podia ser més eloqüent: aquests éssers artificials neixen per servir, per obeir, per sostenir un sistema productiu que vol prescindir de les limitacions humanes.

Tanmateix, com passa sovint en la ciència-ficció que mira més enllà del seu temps, l’obra planteja un gir dramàtic. Els robots, cansats de ser explotats i conscients de la seva força, s’aixequen contra els humans i els exterminen. La humanitat desapareix, víctima de la seva pròpia arrogància i del desig de crear servents perfectes. Però Čapek no tanca la història en un final apocalíptic: enmig de la destrucció, un robot i una robota desenvolupen ànima, sentiments i capacitat d’estimar. D’aquesta llavor inesperada, d’aquest gest profundament humà en éssers que no ho haurien de ser, neix l’esperança d’una nova civilització.

És important recordar que tot plegat és una obra de teatre escrita fa cent anys, en un context molt diferent del nostre. Però la seva intuïció sobre la tecnologia, el treball i la condició humana continua ressonant avui amb una força sorprenent.

19 de gener del 2026

L'ART DE NO FER RES

L'ART DE NO FER RES

 "La por a realitzar una tasca consumeix més temps i energia que fer la tasca en si mateixa". Del llibre 'the Procastinador's handbook'. La llei d'Emmet. Fotografia de Miquel Muñoz/Shooting per a la Vanguardia.

No correm cap a la mort, ens deia Cioran; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'una altra por que es remunta al nostre primer moment. La impossibilitat de trobar un sol poble, una sola tribu on el naixement provoqui dol i lamentació, prova fins a quin punt la Humanitat es troba en estat de regressió.

Estic, en general, tan segur que tot està desproveït de consistència, de fonament, de justificació, que aquell que gosés contradir-me, encara que fos l'home que més estimo, em semblaria un xerraire o un imbècil. Potser és perquè m'agradaria ser lliure, inimaginablement lliure. Lliure com un ésser avortat. Perquè si no com ens diu Cioran, el paradís no era un lloc suportable, en cas contrari el primer home s'hagués adaptat a ell; aquest món tampoc ho és, ja que en ell s'enyora el paradís o se'n dona un altre per segur. Què fer? On anar? No fem res, no anem a cap lloc, així, sense més ni més.

Al cap i a la fi, l'ociositat és consubstancial a la condició humana. L'estar desocupat, el no tenir res en particular que fer, ens resulta d'allò més natural. Almenys aquest és un dels aspectes que més crida l'atenció de les condicions de vida de les societats "naturals", les que es caracteritzen per assegurar comunitàriament la seva supervivència material a través de la caça i la recol·lecció: les comunitats que encara practiquen aquesta primitiva manera de supervivència, segueixen ocupant per assegurar el seu dia a dia, només un terç del temps que en les societats "modernes" fem servir per als mateixos objectius, dedicant-se a folgar i divertir-se la resta de la jornada. No hi ha res a fer, abracem la indolència, el dolce far niente, divertim-nos fins a morir, de tedi o d'avorriment...

En algunes ocasions no fer res és estar fent coses. Rajoy ho practicava. “A vegades el més urgent és no fer res”, deia. Va elevar la inacció a categoria d'Estat. Però era una inactivitat productiva: a còpia de silencis i de l’ajuda inestimable del pas del temps esvaïa els problemes, sobretot els relacionats amb els nombrosos casos de corrupció que esquitxaven el seu partit. I anar fent, el temps governava per ell.

El cineasta Albert Serra no té casos de corrupció. Però s’ha imbuït de la filosofia de Rajoy per portar-la al seu terreny, al cinema. Diu el següent després  de recollir el premi 'Arrebato' de no-ficció dels Feroz pel documental taurí 'Tardes de soledad: “Tot ara és això d’acumular dades, collect data... doncs en aquesta pel·lícula, la meva actitud va ser el contrari, delete data; no tenia cap idea, no volia tenir-ne cap, esborrar tot el que tenia, ni expectatives ni res, taula rasa, i amb innocència, amb curiositat, esperar, no molestar ningú, no molestar els actors i esperar que la pel·lícula anés apareixent amb aquesta innocència”. El film es materialitza gairebé sol, i és molt bo.

La procrastinació és encomanadissa, encara que en el cas de Serra es positiva, potser perquè és una falsa procrastinació, però en la nostra política impera cada vegada més. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, resoldre el problema de la immigració, o els de Rodalies, la corrupció..... encara que ho prometin des de fa anys, manin els uns o els altres, si és que mana algú... I segueixen ajornant una solució definitiva per a les pensions. 

Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió al senat, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu a posposició de tot. Als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida. Spain is not different 

ARRUINAT

ARRUINAT

Estic arruïnat-li diu un amic que acaba de perdre el seu modest treball de 
professor de col·legi-.
- Exageres - el consola Luder.
Els pobres sempre han estat arruïnats. Només els rics tenen el privilegi d'arruïnar-se. Encara que també és veritat que un ric arruïnat serà sempre menys pobre que un pobre ric.
- Luder passa ràpidament davant d'un captaire que li estén planyívolament la destra.
- Porc-crida el captaire.
Luder s'atura i torna somrient amb una moneda a la mà.
-Només esperava que em cridessis pel meu nom.
- Has llegit la seva última novel·la? -Li pregunten, referint-se a un autor famós - Quina musicalitat, quin ritme, quina riquesa de veus! És un veritable oratori!
- Que ho canti-respon Luder.
Envegen a Luder perquè un o dos cops al mes se li fa de dia conversant amb un amic molt intel·ligent.
- Ha de ser una conversa apassionant!
- No us ho creieu. Com ignorem més del que sabem, l'únic que fem és canviar fragments de la nostra pròpia tenebra interior.
-Vine amb nosaltres - li diuen els seus amics-. La nit està esplèndida, els carrers tranquils. Tenim entrades el cinema i fins i tot hem reservat taula en un restaurant.
- Ah, no! -Protesta Luder-. Jo només surto quan hi ha un grau, encara que sigui mínim, d'incertesa.
Li pregunten a Luder per què no escriu novel·les.
-Perquè sóc un corredor de distàncies curtes. Si corro marató, m'exposo a arribar a l'estadi quan el públic s'hagi anat.
-Així com hi ha una paraula que ha donat origen a totes les paraules -diu Luder-, ha d'haver-hi una sentència que contingui tots els ensenyaments i tota la saviesa del món. Quan la descobrim el temps cessarà d'existir, doncs haurem entrat a l'era immòbil de la perfecció.
Li fan notar a Luder que mai ha manifestat zel ni enveja pel triomf dels seus col·legues.
-És veritat. Això els pot donar una idea de la magnitud de la meva supèrbia.
- No, si us plau! - Protesta Luder quan vénen a buscar-lo un cop més perquè signi un manifest humanitarista o participi en un míting a favor del poble oprimit -. Estimar la humanitat és fàcil, el difícil és estimar el proïsme.
-Deixeu-me tranquil- diu Luder als seus amics que el sorprenen estes d'esquena al terrat mirant el cel estrellat -. Aquest és un dels pocs recursos que em queden per entrar en tractes amb l'infinit.
Li pregunten a Luder per què va trencar amb una amiga a la qual adorava.
-Perquè no tenia cap contacte amb el seu passat. Vivia constantment projectada en el temps per venir. Les persones incapaces de recordar són incapaces d'estimar.
-No és que jo sigui bondadós -diu Luder-. Passa simplement que no sóc dolent. He triat el còmode camí de la virtut per defecte.
Luder torna del seu habitual passeig pel malecón.
-Estic confós-diu-. Quan em disposava a gaudir d'una nova posta de sol, un rodamón salta la barana, camina fins a la vora del penya-segat, es baixa els pantalons i es caga mirant el meu crepuscle. Això demostra la relativitat de les nostres concepcions estètiques.

“Dites de Luder”, de Julio Ramón Ribeyro - Selecció -