Feia molt de temps que l'independentisme català no exhibia la seva força en una manifestació pública com la que es va viure dijous passat al Camp Nou. La indignació general produïda per una arbitrària detenció a Elx d'un jove seguidor culer, amb agressió innecessària inclosa, va provocar que l'estadi del Barça s'omplís de banderes estelades. La causa de la detenció del jove de 17 anys va ser precisament que portava una bandera independentista d'aquest tipus.

Estic cent per cent d'acord amb l'article que va signar ahir Lola García en aquesta mateixa secció, i crec que no s'hauria d'haver suspès l'homenatge als jugadors del Barça que van guanyar la Copa del Món amb Espanya, però em vull detenir en la reacció natural de molts simpatitzants culers que van mostrar el seu suport a l'estelada i la seva indignació per l'actuació policial. 

El que va succeir dijous va ser una demostració palmària, per qui la vulgui veure, que l'independentisme català pot estar en crisi, pot estar desconcertat i evidentment desmoralitzat, però no està mort. Una cosa és que el procés hagi estat un fracàs per als seus partidaris i, sobretot per a Catalunya en el seu conjunt, i una altra cosa és que el sentiment identitari de milers de catalans s'hagi diluït per art de màgia. Al contrari, està ben latent. Només fa falta que alguna espurna el pugui tornar a encendre. El cas que afecta el jove simpatitzant barcelonista tindrà el recorregut judicial que toc i aquesta polèmica no té l'aire d'eternitzar-se, tret que es vulgui impedir una altra vegada la llibertat d'expressió de qualsevol ciutadà a l'hora d'exhibir les seves banderes.

La protesta del Camp Nou és, no obstant això, tot un símptoma del que pot succeir en un futur a Catalunya si des dels poders públics no s'actua amb intel·ligència i habilitat per a no generar més conflictes. El procés de normalització en el qual Catalunya està immersa en els últims anys és, possiblement, un dels millors encerts dels discutits governs de Pedro Sánchez. El que ha costat tant refer, es pot trencar amb summa facilitat. Jordi Juan Raja, a la Vanguardia.

Cal recordar, però, que el conflicte de les estelades no s’explica només per la gestió simbòlica del Barça o del Nou Camp. Abans de la intervenció del govern Rajoy —amb les famoses “caixes blaves”, la judicialització del debat i una política sistemàtica de confrontació amb Catalunya— el suport a la independència era d’un modest 12%. La seva actuació, en lloc d’apaivagar res, va actuar com un accelerant: en pocs anys, l’independentisme va escalar fins a prop del 48%, segons les enquestes del CEO. No va ser un creixement espontani, sinó una reacció directa a una gestió nefasta del conflicte, que va convertir un malestar minoritari en un moviment de dimensions històriques.

Si alguna lliçó hauria d’haver quedat clara és que la imposició i el desdeny no resolen res; només amplifiquen allò que es vol contenir. Ignorar aquest context és no entendre res del que ha passat a Catalunya en l’última dècada.