Hi quest ,  welcome  |  sign in  |  registered now  |  need help ?

EL CENTRE DEL MÓN

Fa prop de quaranta anys, en un vol de Manila a Honolulu, em va tocar seure al costat d’un americà obès i xerraire que em va assegurar que Califòrnia era en aquells moments l’equivalent del París de començaments del segle XX i que el més interessant i innovador que passava al món estava passant allà. Va esmentar un lloc que jo no havia sentit anomenar mai, Silicon Valley, i uns ordinadors de capacitats fabuloses –llavors encara no es parlava de noves tecnologies–, i va dir que el tren del futur estava a punt de sortir i que, per no perdre’l, calia estar al corrent del que es cuinava per aquells topants. Ho va dir amb naturalitat, com si estigués dient una obvietat indiscutible. Em va semblar una fanfarronada i no li vaig fer cas, però el pas del temps ha demostrat que tenia més raó que un sant.

Em vaig recordar d’aquella conversa fa uns quants dies, després de llegir el primer butlletí Penínsules, d’Enric Juliana, en què evocava l’afirmació de Josep Piqué que el centre del món es troba a l’estret de Malacca. Juliana demanava opinions sobre l’assumpte. Com que conec la zona perquè vaig viure durant cinc anys a Kuala Lumpur, no em resisteixo a donar la meva.

Hi ha conceptes que són molt subjectius, i el del centre del món n’és un. Molts habitants de Nova York estan convençuts que el trepitgen tan bon punt surten de casa, o fins i tot sense sortir-ne, però Mark Twain els va titllar un cop de provincians, amb l’argument –no desproveït de lògica– que els habitants del seu poble, a Missouri, estaven sempre al corrent del que passava a Nova York, mentre que els de Nova York no tenien ni idea del que passava a Missouri.

¿Què és el que defineix el centre del món? Si el criteri és el costum dels habitants del lloc en qüestió de passar desdenyosament de la resta de l’univers, llavors el centre del món se situa sens dubte a Nova York, a Londres o a París, amb alguna petita sucursal a Barcelona. Però hi ha molts altres criteris possibles, tots igual de discutibles.

Per aquell americà del vol a Honolulu, l’assumpte no admetia discussió: el centre del món es trobava a Califòrnia, perquè els grans canvis del futur s’estaven covant allà. I no li faltava una part de raó. De Califòrnia n’han sortit Apple, Microsoft, Facebook, Google, Amazon i la majoria dels nous imperis tecnològics que governen les pantalles a les quals ens hem tornat addictes.

En aquests quaranta anys, a Europa no s’ha creat cap companyia comparable. Però tot i així els europeus, en el fons, continuem convençuts que, amb internet o sense, el Vell Continent és i serà durant molt temps el centre del món, perquè és el lloc més civilitzat i perquè, per més prodigis que s’inventin, el pes de la història no s’evaporarà. Si haguéssim de tornar a néixer i poguéssim escollir on, ¿no triaríem Europa?

Els que hem viscut fora d’Europa, però, sabem que el Vell Continent no compta tant com creiem. A l’Extrem Orient circulen mapamundis en els quals Àsia està situada al centre, amb Europa a una banda i Amèrica a l’altra. Al principi xoquen una mica, però és una visió tan lògica com la nostra, o potser més, sobretot considerada des d’allà.

Quan hi vivia, jo no tenia la impressió de ser al centre del món. Kuala Lumpur és una ciutat molt agradable, o almenys ho era fa vint anys, molt cosmopolita, però cap habitant de la ciutat tenia la sensació de ser el centre de res. A Singapur gasten més fums, però tampoc no crec que es pensin que viuen al melic de l’univers. Algú dirà que els que viuen de debò al centre d’alguna cosa mai no se’n solen adonar, i potser tindrà raó. No ho sé.

L’afirmació de Josep Piqué –home de ment molt lúcida que no sé d’on treia el temps per fer tot el que feia i fer-ho tant a consciència– reposa sobre un fet molt concret: per l’estret de Malacca hi passa el 60% del trànsit marítim mundial. És un argument de pes, sens dubte. L’estret de Malacca és la ruta obligada entre dos gegants, la Xina i l’Índia, el comerç entre els quals sempre ha estat més fàcil per mar que per terra, a causa de l’Himàlaia físic i dels Himàlaies geopolítics que els separen.

Però avui una gran part del comerç mundial va per altres vies: per terra, per aire i, cada dia més, per internet. Ni el petroli ni el gas liquat es poden vendre online, però els productes que estan transformant el món sí. Quantitativament, doncs, és molt possible que l’estret de Malacca sigui una de les primeres artèries de l’eco­nomia mundial, i potser la primera. Però qualitativament és més discutible.

Josep Piqué, però, no ho deia en un sentit literal, i Enric Juliana, si no l’entenc malament, tampoc. Quan diuen que el centre del món es troba a l’estret de Malacca, el que estan dient és que Europa ha deixat de ser-ho i que el progrés econòmic d’Àsia –de la Xina, de l’Índia, del Vietnam, d’Indonèsia– està canviant-ho tot, i no els falta la raó. Europa perd gas i la convicció dels europeus de ser el centre del món s’assembla cada vegada més a la dels xinesos de fa cent anys, que malgrat la decadència i la pobresa en què vivien estaven convençuts, innocents ells, que la Xina continuava sent l’Imperi del Centre.

Si jo avui coincidís en un vol de llarga distància amb un jove tan despistat com era jo fa quaranta anys i em demanés consell sobre el millor lloc per agafar el tren del futur, li diria que el tren del futur no sap ningú d’on sortirà, però que anar a buscar-lo pels voltants de l’estret de Malacca no em semblaria cap mala idea. El que per a nosaltres és encara un futur hipotètic –i no necessàriament idíl·lic, alerta–, a molts llocs d’Àsia ja és el present. - Carles Casajuana - lavanguardia.cat

4.4.23 | 0 Comments

TOT CAMÍ DEL PEDREGAR

🅻es entitats de defensa dels animals reclamen al Ministeri d'Agricultura que s'avanci a la nova normativa sobre benestar animal que prepara la Comissió Europea i prohibeixi les gàbies com a procediment de cria per a les gallines ponedores. Les oenagés Faada i Equalia ha elaborat un document en què jutgen que cal que aquests animals guanyin espai no només per raons de benestar sinó per evitar els riscos sanitaris associats a l'amuntegament.

L'informe demana una transició cap a sistemes alternatius (sòl, espais oberts…). I, en aquest sentit, es posa com a exemple Alemanya, on el sistema de gàbies per a gallines quedarà prohibit el 2025, mentre que s'ha eradicat a “Talls de pics, canibalisme, manca d'espai i alts nivells d'estrès: els ous que es produeixen a Espanya provenen majoritàriament de gallines que han passat la seva vida en petites gàbies i que pateixen aquests i altres greus problemes de benestar”, assenyala Virginia Iniesta, veterinària de Faada. "Sol·licitem que es posin els mitjans necessaris i es fomenti una transició que tregui les gallines de l'infern de les gàbies", afegeix.

L'informe ressalta la manca d'espai d'aquests animals per desenvolupar els seus comportaments naturals, així com els efectes causats per absència d'exercici i problemes a les urpes per la manca de moviment. Altres conseqüències són el canibalisme (picatge) entre les gallines, desencadenat per l'estrès i el “tall de becs que es fa de forma sistemàtica” (en l'edat primerenca, precisament perquè els animals no es picotegin) així com els efectes mortals que els ocasiona l'exigència de posta d'ous extragrans.

La iniciativa ciutadana europea End the Cage Age (Posar fi a l'era de les gàbies) va reunir a l'octubre del 2020 un total d'1,4 milions de signatures de 24 països per demanar a la Comissió Europea que proposi una legislació per prohibir l'ús de les gàbies tant per a gallines ponedores com a les altres espècies de bestiar.

Espanya té 47 milions de gallines, de les quals el 73,5% estan en gàbies, mentre que la resta viuen en naus a terra (16,5%), amb espai exterior (9%) i en règim ecològic (1, 5%). Acabar amb les gàbies a Espanya i allotjar les gallines en sistemes alternatius tindria un cost d'almenys 1.000 milions d'euros explica Maria del Mar Fernández, directora de l'Organització Interprofessional de l'Ou i els seus productes. Aquest seria el cost mínim per col·locar les gallines a naus (a terra), però tindria un cost més gran si s'allotgessin amb accés a l'exterior.

"El consumidor està preocupat sobre qualsevol incidència sobre els preus", recalca. I en aquest sentit recorda que els ous de gallines criades a terra costen entre un 18% i un 20% més que les de gàbia i si són camperes almenys un 35% mésPerquè pugui millorar el benestar d'aquests animals i s'alineïn les polítiques amb l'evidència científica i les demandes de la societat, cal un canvi urgent del sistema. Aquest canvi passa per l'eliminació total de les gàbies on viuen les gallines a Espanya, amb la meta final posada el 2027, en línia amb les recomanacions que acaba de fer l'Agència Europea per a la Seguretat Alimentària centrades a evitar l'ús de les gàbies gàbies a la cria de gallines ponedores, així com a eliminar de manera gradual la retallada rutinària del bec de les aus”, diu Júlia Elizalde, mànager de campanyes a Equalia. “El benestar humà, ambiental i el dels animals estan interconnectats i per això el concepte One Welfare proposa enfortir i impulsar projectes on sigui precisament aquest benestar animal el que aporti valor a la societat. Eliminar les gàbies a la ramaderia és el primer pas per aconseguir-ho”, conclou Elizalde.

La directora de la interprofessional respon als defensors dels animals convidant a denunciar irregularitats concretes, en lloc de donar una imatge genètica dolenta del sector. “Les gàbies en si no són dolentes; una altra cosa és si el productor no fa un bon manteniment, un maneig correcte o no les té alimentades”, afegeix Fernández.

“Complim les normes i quan hi hagi una altra normativa la complirem també”. Fernández recorda que quan la Comissió Europea presenti la seva nova proposta sobre benestar animal “els productors voldran saber quin és el seu impacte econòmic” per poder planificar-ne tota l'adaptació. Cap productor canviarà el sistema si no té garantit un preu just, diu.

  “El mercat i el consumidor ens diran què vol pagar per un ou”. Però el que no volen és pagar un ou per un ou. Una solució seriosa que a cada casa en comptes de gossos o gats, hi hagués un parell o tres de gallines i problema solucionat. Cal gallinalitzar Espanya. Ja ho advertien els pallassos de la tele quan cantaven... la Gallina turuleca ha puesto un huevo, ha puesto dos, ha puesto tres. O millor una referencia intel·lectual de Woody Allen a l'escena final d'Annie Hall: 02.04.2023

2.4.23 | 1 Comments

UN DISSABTE A PARÍS

El Santiago, el meu pare, a 85 anys, encara no havia pujat mai a un avió, a un avió comercial em refereixo, car per Nostra Sra de Loreto al mes de desembre, a l'aeroport de Sabadell es podia pujar gratis (quan jo era un vailet) a una avioneta i un any fins i tot vàrem pujar a un Fokker.
Quan tenia 85 anys vàrem anar a EuroDisney amb ell, la Nuri i l'Anna, i va pujar a un avió com déu mana per primera vegada, per cert, l'endemà que s'estavelles el Concorde a les rodalies de París, del que en vàrem veure les restes, abans d'aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle. Un dissabte al matí, a primera hora, vàrem agafar el tren de rodalies fins a París el pare i jo, i aquell dissabte (tot el que vaig poder) li vaig ensenyar París. Aquest poema intenta explicar-ho, o recordar-ho:
 
AL MEU PARE

El recordes Santiago,
aquell dissabte a París
per a tu era la primera vegada,
la meva la que en feia tres,
a les set del matí ja érem a les Halles,
acollonits tots dos, perduts en mig
d'immensos passadissos plens de marginats
que només ens miraven.
Finalment i en trobar la sortida,
alleujats, arribarem al centre Pompidou,
que - òbviament - a quarts de vuit del matí
estava tancat. Però no Notre Dame.
*
Després l'esmorzar en aquell cafè típic,
a la vorera del Sena. Croissants de veritat
d'aquells inventats pels pastissers vienesos,
i un enorme bol de cafè amb llet
i a peu - ho recordes Santiago - des de allí
fins a la Torre Eiffel als camps de Mart,
hora i mitja llarga de Quai d'Orsay
amb aturada a mig camí al museu del Louvre.
No hi entrarem. I no pel preu - bé, en part si -
simplement ens costà molt veure
que s'entrava per aquella horrorosa i antiestètica
cúpula de vidre al mig de la plaça interior.
*
Un cop acomplert el ritual de pujar al segon pis
de la torre Eiffel que no és gris com ens pensàvem,
Si més no d'un to beig clar.
Pujar dalt del tot és molt complicat,
amb una immensa cua de japonesos,
que aviat et fa desistir del teu propòsit.
Ens férem unes fotos que no van sortir després,
i des d'allí - Ho recordes Santiago -
des d'allí vaig ensenyar-te París.

En abandonar els camps de Mart - ara ja en metro -
ens arribarem fins a Montmartre,
ajudats per un funicular, fins dalt de tot
on el Sacre Coeur contempla París,
recorreguérem els vells carrers,
fins arribar a la plaça - no recordo el nom -
on hi ha tots els pintors, colors i olors del mon.
*
Una immensa multitud de gent de tots colors
- perdona'm la redundància
badava i tafanejava a la recerca d'un nou Cezanne
I després d'omplir-nos de llum i olors, aquell dinar
- Ho recordes Santiago -
sopa de verdures i ous ferrats amb patates,
i cervesa de la de veritat. Visca Itàlia!
doncs d'allí eren els amos del restaurant.
tot i que el regentaven uns pakistanesos.

Per la tarda, de tornada altre cop a les Halles,
ara viu i ple de vida, curull de gent,
un tren trist i abarrotat ens dugué de tornada.
Te'n vas adonar Santiago, que nosaltres,
només nosaltres dos, érem blancs
Mil races i mil colors s'arreplegaven als vagons,
cares tristes i cansades en la majoria dels casos,
poca mainada, i a cada aturada
- que n'hi ha moltes -
els vagons s'anaven buidant de gent
que baixava silenciosa i apressada.

Finalment en arribar a Marné la Vallée,
anàvem gairebé sols i allí s'acabà el viatge
baixarem del tren i en pujar a dalt
tornàvem a estar on el matí,
a l'entrada de Disneyland Paris.
 

Però aquest és un altre espectacle.
.
1.4.23 | 0 Comments

LISTA DE BLOGS

ÚLTIMOS ESCRITOS
LA TINAJA DE DIÓGENES
TOT BARCELONA
LA ANTORCHA DE KRAUS
FRANCESC CORNADÓ
RICARD NOXEUS
NUESA LITERARIA
LA PANXA DEL BOU

Categories

COMENTARIS

-