Des d’aquesta setmana, Sabadell compta amb un nou operador funerari. L’empresa Mémora, amb presència a nombroses poblacions catalanes, entre les quals, Barcelona i l’Hospitalet, oferirà els serveis a la ciutat: “Sabadell era l’única ciutat gran de l’àrea metropolitana que només tenia un operador funerari, i això el que fa és no fomentar la llibertat d’elecció de les famílies. Nosaltres volem oferir una manera diferent d’atendre a les famílies”, explica Josep París, director de desenvolupament de Mémora. L’arribada d’aquesta empresa culmina un llarg procés de Mémora en el seu intent d’establir-se a la ciutat, cinc anys després de la negativa per part del govern quadripartit d’instal·lar un tanatori a la Rambla Ibèria, i de la pandèmia de la Covid-19, que en un altre escenari hauria “accelerat” la seva arribada. Mentrestant, Carmen Estrada a ctxt.es, narra la seva experiencia personal, pero que ens afecta a tots.
Frente a los demás es posible procurarse seguridad, pero en lo tocante a la muerte todos los seres humanos habitamos una ciudad indefensa. - Epicuro. Fragmento A31
No fa gaire vaig assistir a l'enterrament d'una amiga a un poble petit. Era una noia jove, no creient i amb consciència de l'emergència climàtica. Al tanatori vaig trobar el seu cos maquillat, refrigerat, amb una vestidura d'aspecte sintètic, al preceptiu taüt de fusta amb nanses i crucifix de metall. En iniciar-se el seguici, un sacerdot catòlic va dir un respons i, un cop al cementiri, la van introduir en un nínxol de formigó que van tapar provisionalment amb maons tot esperant la definitiva llosa de marbre. Una gran quantitat de flors, organitzades sobre suports en forma de corones, expressaven matusserament l'afecte dels molts amics que deixava.
Aquella desoladora escena, tan poc d'acord amb la vida i el pensament de la meva amiga, va ser possible perquè la mort és un tema tabú que poques vegades apareix a les nostres converses, cosa que impedeix qualsevol tipus de planificació. No obstant això, la mort és un procés natural que afecta tots els éssers vius per igual i que com a tal hauria de ser tractada: parlar-ne amb naturalitat, posar els mitjans perquè es produeixi de forma digna i planejar el nostre enterrament d'acord amb les idees amb què hem viscut.
Si la mort és absent en les converses privades, encara ho està més en el discurs públic. No forma part dels temes que un candidat a qualsevol càrrec institucional sol tractar. Parlar de la mort no dóna vots. La conseqüència és que la mort queda a càrrec fonamentalment dels que hi fan negoci, i són els seus interessos econòmics i no les nostres conviccions els que prevalen.
Gairebé tots els cementiris espanyols van ser inicialment construïts com a cementiris monumentals, en què tant la pedra com a element no perible com l'art que es procurava en les sepultures –almenys per a aquells que les podien pagar– tractaven d'evocar l'enyorada eternitat que se suposava seguiria a la mort. Amb els anys i el creixement de la població, la imatge que predomina als cementiris actualment és la d'extensions de tombes de marbre compactades i molt similars entre si, que alternen amb la verticalitat de parets de nínxols, osseres i columbaris. L´omnipresència del formigó, revestit de granit o marbre, el plàstic de molts ornaments, l´ús d´herbicides, i la vegetació escassa i controlada suposen un impacte mediambiental considerable. D'altra banda, la simbologia religiosa és omnipresent i resulta gairebé impossible sostreure's-hi. Cap altre tipus d'enterrament no està permès per la llei.
La incineració és l'opció per la qual opten gairebé la meitat dels espanyols actualment. Tot i que es considera menys perjudicial des del punt de vista mediambiental, suposa un consum important de combustibles fòssils i una expulsió a l'atmosfera de gasos d'efecte hivernacle i altres contaminants. A més, el destí que es dóna a les cendres tampoc no és innocu, ja que les que es conserven als cementiris ho fan en columbaris particulars o en dipòsits comuns que, de nou, impliquen noves construccions.
L'emergència climàtica obliga ara més que mai a fer una reflexió sobre els nostres costums funeraris. Per això, des de començaments d'aquest segle ha sorgit un moviment internacional per donar prioritat a la sostenibilitat en els rituals i els procediments funeraris, intentant que siguin menys consumidors de recursos i menys contaminants, al mateix temps que més connectats amb la natura. Lactuació més rellevant en aquest sentit ha estat la creació de cementiris naturals.
Es tracta de cementiris localitzats en espais naturals d'interès ecològic o paisatgístic en què els cossos, introduïts en taüts o sudaris de materials biodegradables, són inhumats directament a la terra, sense cap material constructiu, cosa que permet una descomposició natural amb un impacte mínim sobre el medi ambient. Sobre les tombes es deixa créixer la vegetació, encara que està permès col·locar-hi alguna senyalització discreta. Si el terreny no és arbrat, plançons d'arbres autòctons a la proximitat de les tombes permeten la reforestació a mesura que avança la zona d'enterrament. El manteniment del lloc es fa sense pesticides, herbicides ni fertilitzants. No es tracta de crear un parc domesticat ni un jardí amb una gespa impol·luta, sinó una praderia o un bosc.
Aquesta pràctica resulta reconfortant per a moltes persones que senten que, a través de la mort, els seus cossos passen a formar part del cicle de la natura, però també és una manera que espais d'interès per la seva biodiversitat o les seves qualitats paisatgístiques adquireixin protecció davant de possibles usos especulatius, alhora que proporcionen a la població circumdant un espai verd amable, relaxant, d'unió amb la natura, on es poden fer cerimònies de record, però també passejar o realitzar altres activitats pròpies d'un parc públic.
Actualment hi ha un bon nombre de cementiris naturals a diferents països. Al Regne Unit, el Natural Death Center agrupa actualment dos-cents setanta, però també Bèlgica, Països Baixos o França, entre d'altres, han incorporat la idea. Paral·lelament, investigacions en curs intenten trobar les condicions naturals més adequades perquè la transformació dels cossos en humus es produeixi de forma ràpida i evitant els processos de putrefacció que tenen lloc en els enterraments habituals en fosses o nínxols. Això seria fonamental si, davant de l'emergència climàtica, els soterraments naturals esdevinguessin una alternativa majoritària.
Segons la legislació vigent al nostre país, qualsevol cadàver ha de passar per la indústria funerària.
Segons la legislació vigent al nostre país, que data del 1974 –moment en què Espanya era una dictadura i encara no hi havia evidències científiques del canvi climàtic i l'emergència mediambiental–, qualsevol cadàver ha de passar per la indústria funerària. Aquestes empreses són les úniques autoritzades per traslladar-lo, preparar-lo per a la seva exposició al públic i conduir-lo a la destinació final al cementiri o crematori. També tenen l'exclusiva de la venda de taüts i, per tant, en controlen els preus. Moltes de les actuacions requereixen una reflexió sobre la seva sostenibilitat. Així, els cadàvers es transporten en bosses de plàstic, s'introdueixen en taüts de fusta no controlada, laminat o conglomerat, sovint importats de la Xina, tractats amb vernissos, complementats amb adorns metàl·lics i folrats o encoixinats amb teixits sintètics. Els cossos es poden embalsamar si es desitja i, en qualsevol cas, són tractats amb productes cosmètics per a la seva exposició a les sales dels tanatoris. Les corones tradicionals solen estar fabricades amb flors d'hivernacles, de vegades d'importació, inserides sobre suports de materials plàstics i metàl·lics.
És cert que algunes funeràries estan oferint actualment serveis ecològics. Es tracta de taüts fabricats amb fustes certificades, envernissats a l'aigua i revestits de teixits orgànics en lloc de sintètics, tot això resulta en un increment significatiu del preu. Alternativament, algunes empreses independents han dissenyat i fabricat taüts de cartró que redueixen la despesa energètica i els contaminants resultants de la incineració. Aquests productes estan homologats i s'ofereixen a preus molt reduïts, però possiblement a causa de la pressió de la indústria funerària, estan tenint serioses dificultats per a l'autorització de la venda a la major part de les comunitats.
Actualment, segons dades proporcionades per Funos, d'un total de 1.100 operadors que hi ha a Espanya, només cinc tenen a les mans el 60% del negoci funerari. Aquestes grans empreses, a més de donar els serveis, tenen tanatoris, cementiris i forns crematoris. La primera és propietat del fons d'inversions canadenca OTPP.
Tota la població és client necessària i inevitablement de la indústria funerària. El volum de negoci és per tant segur i espectacular. Com que no tenim l'hàbit de planificar els nostres ritus funeraris, els familiars del difunt es troben sense haver-ho desitjat en el paper de compradors d'un producte sobre el qual probablement mai no han reflexionat. Urgits pels terminis, no tenen temps per comparar diferents ofertes com solem fer en un altre tipus de compres ni experiència per diferenciar amb claredat les unes de les altres. Les funeràries dirigeixen hàbilment el client cap a l'oferta més adient per a elles. I com que després no es comparteixen aquestes experiències, cada nou client arriba desproveït fins i tot de referències dels que el van precedir.
Una altra assignatura pendent en el nostre tractament de la mort és la seva dessacralització. Un cementiri, un “camposant”, se segueix considerant zona sagrada. Al cementiri municipal de Sevilla, de 288 carrers que conté, només una trucada Aurora no té nom de Crist, de Verge o de sant. A la gran majoria de tanatoris, especialment en llocs petits o per a persones amb escassos recursos, és difícil aconseguir un lloc digne per fer cerimònies de comiat en absència de símbols religiosos. Fins on coneixem, només la Generalitat catalana ha legislat en aquest sentit, promovent que els símbols no siguin fixos per facilitar que cada grup d'usuaris pugui col·locar els que vulgui en funció de les seves creences i necessitats.
Cal, doncs, una actualització de la legislació funerària que permeti formes d'enterrament més d'acord amb els nous temps i la situació del planeta, i que obligui les empreses a proporcionar productes sostenibles a preus raonables. En aquest sentit, seria interessant que els diferents nivells de l'Administració, especialment els ajuntaments, impulsessin la creació de funeràries públiques o, alternativament, d'economia social, les quals contribuirien sens dubte a la transició ecològica imprescindible en aquesta matèria. Però també cal un canvi cultural que porti el tema a les converses, a l'intercanvi d'opinions, a pensar en la mort i planificar-la quan es té salut. Per això, el testament vital és un bon instrument i actualment es troba a disposició dels ciutadans. Perquè d'aquesta manca d'atenció per part de la població en general se serveixen els polítics per no tocar una legislació que pot resultar impopular i incòmoda, així com les empreses funeràries que, en absència d'unes normes actualitzades, campen pels seus respectes buscant impunement el màxim benefici econòmic.
.jpg)
.jpeg)
