No correm cap a la mort, ens deia Cioran; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'una altra por que es remunta al nostre primer moment. La impossibilitat de trobar un sol poble, una sola tribu on el naixement provoqui dol i lamentació, prova fins a quin punt la Humanitat es troba en estat de regressió.
Estic, en general, tan segur que tot està desproveït de consistència, de fonament, de justificació, que aquell que gosés contradir-me, encara que fos l'home que més estimo, em semblaria un xerraire o un imbècil. Potser és perquè m'agradaria ser lliure, inimaginablement lliure. Lliure com un ésser avortat. Perquè si no com ens diu Cioran, el paradís no era un lloc suportable, en cas contrari el primer home s'hagués adaptat a ell; aquest món tampoc ho és, ja que en ell s'enyora el paradís o se'n dona un altre per segur. Què fer? On anar? No fem res, no anem a cap lloc, així, sense més ni més.
Al cap i a la fi, l'ociositat és consubstancial a la condició humana. L'estar desocupat, el no tenir res en particular que fer, ens resulta d'allò més natural. Almenys aquest és un dels aspectes que més crida l'atenció de les condicions de vida de les societats "naturals", les que es caracteritzen per assegurar comunitàriament la seva supervivència material a través de la caça i la recol·lecció: les comunitats que encara practiquen aquesta primitiva manera de supervivència, segueixen ocupant per assegurar el seu dia a dia, només un terç del temps que en les societats "modernes" fem servir per als mateixos objectius, dedicant-se a folgar i divertir-se la resta de la jornada. No hi ha res a fer, abracem la indolència, el dolce far niente, divertim-nos fins a morir, de tedi o d'avorriment...
En algunes ocasions no fer res és estar fent coses. Rajoy ho practicava. “A vegades el més urgent és no fer res”, deia. Va elevar la inacció a categoria d'Estat. Però era una inactivitat productiva: a còpia de silencis i de l’ajuda inestimable del pas del temps esvaïa els problemes, sobretot els relacionats amb els nombrosos casos de corrupció que esquitxaven el seu partit. I anar fent, el temps governava per ell.
El cineasta Albert Serra no té casos de corrupció. Però s’ha imbuït de la filosofia de Rajoy per portar-la al seu terreny, al cinema. Diu el següent després de recollir el premi 'Arrebato' de no-ficció dels Feroz pel documental taurí 'Tardes de soledad: “Tot ara és això d’acumular dades, collect data... doncs en aquesta pel·lícula, la meva actitud va ser el contrari, delete data; no tenia cap idea, no volia tenir-ne cap, esborrar tot el que tenia, ni expectatives ni res, taula rasa, i amb innocència, amb curiositat, esperar, no molestar ningú, no molestar els actors i esperar que la pel·lícula anés apareixent amb aquesta innocència”. El film es materialitza gairebé sol, i és molt bo.
La procrastinació és encomanadissa, encara que en el cas de Serra es positiva, potser perquè és una falsa procrastinació, però en la nostra política impera cada vegada més. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, resoldre el problema de la immigració, o els de Rodalies, la corrupció..... encara que ho prometin des de fa anys, manin els uns o els altres, si és que mana algú... I segueixen ajornant una solució definitiva per a les pensions.
Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió al senat, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu a posposició de tot. Als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida. Spain is not different
