Hi quest ,  welcome  |  sign in  |  registered now  |  need help ?

EL CANTINFLEO JURÍDICO DEL TS

 
Si el “cuadro probatorio, sólido, coherente y concluyente” no permite tal identificación individualizada del autor del delito, es que tal cuadro no existe. Así de simple. No puede haber condena sin identificación inequívoca del delincuente  - Javier Pérez Royo, catedrático de Derecho Constitucional en la Universidad de Sevilla.El pasado 27 de noviembre, en el artículo 'La condena del fiscal general: ¿dónde está el umbral de la prevaricación?', avancé que la sentencia que se dictara por la Sala Segunda del Tribunal Supremo tendría “fundamentos jurídicos”, pero no “fundamentación jurídica”. No había posibilidad de fundamentar jurídicamente una condena ante la inexistencia no ya de pruebas, sino de indicios inculpatorios que merezcan tal calificación.

Una vez conocida la sentencia, la falta de fundamentación jurídica de la condena salta a la vista. Seguimos sin saber por qué ha sido condenado Álvaro García Ortiz. En la sentencia se dice que hay un “cuadro probatorio, sólido, coherente y concluyente”, que, sin embargo, no permite a los cinco magistrados que redactan la sentencia identificar quién y de qué manera ha cometido el delito. De ahí que los cinco magistrados atribuyan el delito a “el Fiscal o alguien de su entorno”, desconociendo que en el derecho penal no se juzga “entornos”, sino personas. No delinque la Fiscalía, sino un determinado fiscal. Si el “cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente” no permite tal identificación individualizada del autor del delito, es que tal cuadro no existe. Así de simple. No puede haber condena sin identificación inequívoca del delincuente. Y en la sentencia no la hay.

Esta es la razón por la que en el programa Mañaneros, el mismo día en que se hizo pública la sentencia, y habiéndola simplemente ojeado, afirmé que en la sentencia había “cantinfleo jurídico”, pero no argumentación jurídica.

Y digo cantinfleo, porque no de otra manera se pueden entender ni el aval que se proporciona a la decisión del juez instructor de allanar la sede de la Fiscalía General del Estado y la de Madrid con el clonado de toda la información disponible en todo tipo de dispositivos durante ocho meses, ni la valoración extraordinariamente positiva de los periodistas que comparecieron como testigos en el ejercicio del derecho a transmitir “información veraz”, incluyendo el derecho a no revelar sus fuentes, para a continuación negar valor alguno a sus declaraciones, justamente porque no se conocen sus fuentes. El cantinfleo llega a su máxima expresión en la valoración del testimonio del periodista de la Cadena SER Miguel Ángel Campos al que se considera receptor de la filtración por parte del propio fiscal general del Estado, a pesar de la negativa de ambos. Se acusa a Miguel Ángel Campos de faltar a la verdad, pero no se deduce testimonio para que pueda ser investigado y eventualmente condenado por haber cometido un delito de falso testimonio. Esa es la coherencia argumentativa de la sentencia.

El cantinfleo se prolonga de una manera particularmente hiriente en el fundamento dedicado al borrado del teléfono móvil del fiscal general del Estado, que es un asunto completamente irrelevante, ya que el derecho a la presunción de inocencia excluye que el acusado tenga que colaborar con la investigación. Solamente desde la presunción de culpabilidad se puede dar relevancia a dicho borrado. Todo lo que se contiene en ese fundamento jurídico supone un desconocimiento de lo que es el contenido y alcance de la presunción de inocencia, que va mucho más allá del principio in dubio pro reo. Pues “una vez consagrada constitucionalmente, la presunción de inocencia ha dejado de ser un principio general del derecho que ha de informar la actividad judicial (in dubio pro reo), para convertirse en un derecho fundamental que vincula a todos los poderes públicos y que es de aplicación inmediata (STC 31/1981). El fundamento jurídico es un alegato anticonstitucional, que descansa en considerar que no es el órgano juzgador el que tiene que demostrar la culpabilidad destruyendo la presunción de inocencia del acusado, sino que es este el que tiene que colaborar en dicha destrucción.

El cantinfleo concluye con el baile del principio acusatorio que se descarta inicialmente respecto de la nota informativa para desmentir el bulo puesto en circulación por Miguel Ángel Rodríguez, para dejarlo reducido al correo electrónico de 2 de febrero de 2024. En la página 121 de la sentencia se dice textualmente: “Pero solo la (filtración) del correo de 2 de febrero es la que es objeto de acusación”. Sin embargo, se volverá a la nota desmentidora del bulo con posterioridad. De ahí que el Abogado del Estado afirmara que no sabía de qué se acusaba a su defendido.

Hace también unos días afirmé que las sentencias no son en sí mismas “respetables”. Las hay que son respetables y las hay que no lo son. La mayoría suelen ser respetables. Pero algunas no lo son. En la historia hay ejemplos de todas ellas.

La respetabilidad de la sentencia se tiene que conseguir con la solvencia de la fundamentación jurídica. La sentencia tiene que ser susceptible de ser entendida y compartida por la opinión pública. De no ser así, la sentencia no solo puede, sino que debe ser criticada. Considero incluso que es una obligación para quienes nos hemos dedicado toda nuestra vida profesional a la enseñanza del Derecho, en mi caso del Derecho Constitucional. Siempre he considerado que mi tarea docente no tenía por qué circunscribirse al ámbito estrictamente académico, sino que podía e incluso debía proyectarse más allá. De ahí que, ya en los años sesenta del siglo pasado, empezara a colaborar en medios de comunicación, colaboración que iría ganando en intensidad creciente con el paso del tiempo hasta hoy mismo.

La condena del fiscal general del Estado se ha producido por una de las sentencias menos respetables de las que he estudiado. Confío en que así acabará siendo reconocido.

Aquest escrit no l'he traduït; els termes jurídics, com la poesia millor no traduir-los. En la traducció de la poesia es perd precisament això, la poesia, i el TS ha perdut la decència en la seva clara prevaricació en donar a conèixer la sentencia.

11.12.25 | 0 Comments

LOS DRAGONES DE LAVAPIES

 “Socialmente iguales, humanamente diferentes, libres totalmente”. A la sombra de un mural de una mujer con el puño en alto y rodeada de esas palabras, entrena en el barrio madrileño de Lavapiés la selección española de fútbol calle. La integran personas que viven o vivieron en la calle, algunas por días y otras, por años. Hacen rondós, practican tiros al arco, trabajan el recibimiento del balón bajo presión “¡Ey!; toca; ¡vamos, al balón!; ¡Buena, qué golazo!”, se escucha constantemente. Son unas 20 personas que forman parte del proyecto de fútbol calle Dragones de Lavapiés. Ocho de ellas han sido seleccionadas para viajar a Oslo a representar a España en la Copa Mundial de Fútbol Calle (Homeless World Cup), entre el 23 y el 30 de agosto. “Vamos a traer la copa del mundo a Lavapiés”, dice uno, Ricardo Torres (Madrid, 37 años), empapado de sudor.

Hace tres años que Torres intercambia camas entre albergues, parques, cajeros e iglesias. En una pausa del entrenamiento, toma agua y cuenta que juega fútbol desde niño. Siempre le ha gustado “organizar el juego, dar los pases, buscar los huecos; la visión de juego”. En el campo es de los que más suda y grita, de los que más exige. Disputa cada balón como si fuera el último. Él es una de las 1.146 personas sin hogar que hay en Madrid, según los últimos datos del INE. En España, esa población supera los 28.500, aunque el INE solo contemplan a quienes acudieron a centros asistenciales. La organización Hogar Sí eleva la cifra a 37.000 y asegura que el 30% de los sin hogar está fuera del sistema de atención.

“Hace tiempo que no me sentía tan a gusto”, dice sobre los Dragones. “Me ha dado la oportunidad de volver a confiar en mí y en la gente a mi alrededor”, explica, para subrayar que en la calle “te roban hasta tus compañeros”. En la cancha, al contrario, los compañeros son todo. Hay que confiar en que van a llegar al pase, bajar a defender, anotar el gol.

Miguel Buzeta, coordinador de Dragones de Lavapiés y uno de los entrenadores, asegura que el proyecto es “una pata más” en todo el entramado de recursos que necesitan las personas sin hogar. Una que tiene que ver con el ocio y el deporte, dos asuntos que Buzeta considera derechos. Además de visibilizar a la población sin hogar, buscan “ayudar a mejorar la calidad de vida desde el deporte”. Los participantes llegan principalmente derivados de la Red de Atención de Personas Sin Hogar de Madrid. “Todos son bienvenidos, independientemente de sus habilidades o condición física”.

El fútbol calle tiene sus propias reglas. Los partidos duran 14 minutos, divididos en dos tiempos de siete. En cancha son tres jugadores y un portero por equipo. El balón nunca sale y se juega con las vallas alrededor del campo. Hay máximo cuatro suplentes, los cambios son ilimitados y se hacen sin detener el partido. Además, los equipos pueden ser mixtos, y en el de Dragones hay dos mujeres. Una de ellas es Zahra El Boubkary (Marruecos, 30 años), a quien le gusta jugar “con los chicos”. “Son buenos, hay respeto, pero nosotras jugamos bien también, ¿eh?”, enfatiza, inclinando la cabeza. Es risueña, expresiva y gesticula con las manos al hablar. “De niña siempre jugaba con los chicos en Marruecos”, asegura.

"Lo único que me hace feliz hace mucho tiempo es el fútbol. Es lo único que me saca de mi cabeza, estoy 100% ahí, disfrutando y ya está”, explica. Llegó a Madrid hace ocho años; cinco después terminó en la calle por una ruptura amorosa. “No lo aceptaba, me volví loca, y ahí comencé a tomar pastillas, fumar porros, salir, dejé el trabajo, no era yo”. Pasó 13 días en la calle durmiendo en bancos por el centro de la ciudad.

El mes pasado viajó a Suiza a representar a España en la Eurocopa Femenina de Fútbol Calle, con el equipo femenino de Dragones. Terminaron octavas, pero El Boubkary disfrutó cada segundo, hizo muchas amistades y pasaba las tardes bañándose en el río tras los partidos. 

“En la calle luchamos mucho para juntarnos con gente y aquí se da muy fácil. Cada uno acepta al otro y pasas un buen rato jugando”, explica. Haber compartido la experiencia de la calle es un plus: “Todos lo vivimos, aquí o en otro lugar. Todos lo pasamos mal y todos estamos aquí también jugando fútbol”. La de agosto será la 20ª edición de la Copa Mundial de los Sin Techo, una competencia que busca “apoyar e inspirar a las personas sin hogar a que cambien su propia vida, así como cambiar las percepciones y las actitudes” hacia ellas, aseguran en su web. Madrid fue sede en 2021 de una versión reducida por la pandemia y fue aquí, a petición de la organización, cuando Dragones de Lavapiés lanzó su primer equipo de fútbol calle.

“Ha sido como todos los proyectos de Dragones”, dice Dolores Galindo, presidenta del club, mientras en la cancha continúa el entreno. “Empiezan de manera muy altruista: ves la necesidad y actúas sin saber muy bien cómo lo vas a conseguir”. Ahora cuentan con el apoyo de la Federación Española de Fútbol, que se ha comprometido a aportar ayuda para los billetes a Oslo y entregará los uniformes.

Durante el entrenamiento hay uno que sobresale del resto. Por su técnica, pero más por el estilo. Pelilargo, pantaloneta estampada y unas gafas oscuras de marco fosforescente que le dan un aire al legendario jugador holandés Edgar Davids. Es Juan Manuel Perea (37 años), Juanma, seleccionado primero en la lista para ir a disputar el mundial.

“Estaba de primero, pero encontré trabajo y me va a ser imposible ir”, se lamenta en parte, pues el motivo le alegra. Trabajará durante el verano como auxiliar de información en un centro cultural.

A Juanma le gusta jugar de 10, en el centro del campo, el de la calidad, que la tiene, aunque es modesto y dice que su especialidad es la entrega. “Tengo la intención, que es lo que cuenta”. Lo que hace constantemente es reír y solo deja de hacerlo cuando cuenta que estuvo dos años en la calle por motivos que prefiere no detallar. “No sabría explicarlo”.

“Estaba en una depresión muy grande y me era imposible ver el final del túnel”, cuenta, aunque fue precisamente la actividad física, y en particular el fútbol, lo que lo sacó. Primero en un programa de fútbol solidario y después en Dragones. “El fútbol te ayuda a distraerte, a socializar, a observar tus problemas, sin quedarte ahí fijado”.

Alrededor de la cancha se van aglomerando niños del barrio, reclamando ya su turno para usar el campo. Queda poco tiempo de luz y sus madres los llamarán pronto a casa. Termina el entreno de los Dragones y Henry Rubalina (Ecuador, 54 años), otro de los seleccionados, dice que estando en la cancha se alegra. “Pierdes las ganas de estar sentado en un parque, de estar paseando en autobús”, asegura.

Asiste casi religiosamente, todos los lunes y los jueves. Durante la pandemia perdió su casa y estuvo tres años durmiendo en un lugar al que llaman “colchones”, en el barrio de Opañel, en el sur de Madrid. “Te olvidas de todo”, insiste, tras explicar que hace unos meses consiguió una habitación.

Se entusiasma al pensar que en un mes viajará a Oslo a representar España. En Ecuador jugó de niño para la selección de su colegio, la de su barrio, y estuvo cerca de entrar a la municipal “pero tenía que trabajar”. Ahora le cuesta creer que llevará la camiseta española. “Flipo, como dicen acá”, y suelta una carcajada. “Flipo y a colores”. Andrés Ortiz en el pais.es

Las Dragonas de Lavapiés, un impulso al fútbol femenino

Este club madrileño, centrado en derribar barreras, ha lanzado una guía enfocada a la inclusión de equipos solo formados por chicas. 

Manuela, ¡tú puedes!»; «Buen pase, Estrella», «¡Menudo paradón, Matilde!». Pueden ser expresiones habituales en cualquier campo de fútbol, pero créanme si les digo que en Embajadores 18, suena especial. Bajo la atenta mirada de una mujer pintada a graffiti con un cartel que dice «Socialmente iguales, totalmente libres, humanamente diferentes" un grupo de nueve niñas de entre nueve y catorce años juegan todos los jueves por la tarde al fútbol. Son las Dragonas de Lavapiés. Y están más contentas que nunca. No solo ellas, los vecinos y los niños del barrio también lo están, estrenan césped, después de meses pidiendo que solucionasen el mal estado del anterior. Hace ya diez años que el barrio de Lavapiés se unió para derribar barreras.

21.10.25 | 0 Comments

AMB TITOL


Anomenem «règim de la informació» a la forma de domini en què la informació i el seu processament mitjançant algorismes i intel·ligència artificial determinen de manera decisiva els processos socials, econòmics i polítics. A diferència del règim de la disciplina, no s'exploten cossos i energies, sinó informació i dades. El factor decisiu per obtenir el poder no és ara la possessió de mitjans de producció, sinó l'accés a la informació, que s'utilitza per a la vigil
20.10.25 | 3 Comments

EL DESPERTAR DELS DEPREDADORS


El responsable de una gran consultora internacional me comentaba hace pocos días que con la llegada de la inteligencia artificial el 40% de su catálogo de servicios había entrado en riesgo, lo explica Genís Roca en la vanguardia. Tareas como por ejemplo analizar datos y mercados, identificar tendencias, localizar buenas prácticas, hacer cuadros de mando o preparar informes están perdiendo valor. Eran servicios que daban mucho margen y se resolvían con muchas horas de los perfiles más junior de la compañía, recogiendo y elaborando información. El resultado es que con la llegada de la IA las grandes consultoras están despidiendo sus aprendices. ¿Pero si despiden los júniors, de donde saldrán los seniors del futuro?
En las tareas relacionadas con la gestión de la información, que son muchas a cualquier empresa, la tendencia es apoyarse en IA en lugar de pedirlo a alguien. Las personas que saben y tienen experiencia pueden evaluar la respuesta que les da la IA y repreguntarle tantas veces como haga falta hasta que obtienen un resultado que los parece interesante y adecuado. Estas interacciones antes se hacían con un aprendiz, que de iba aprendiendo el oficio y entendiendo de alguien más experimentado qué eran los razonamientos y aquello que se esperaba, pero pedía mucho tiempo y mucha paciencia por parte de los dos. Ahora, con la IA, todo esto sucede mucho más rápidamente y casi sin coste económico, pero la figura del aprendiz desaparece y quien aprende a pensar y razonar es la IA.

Tanto se vale si hablamos de periodistas, contables, entrenadores de fútbol, médicos o tenderos. Los nuevos profesionales se apoyarán sistemáticamente en la IA, porque es una herramienta útil y poderosa, pero antes necesitamos que conozcan el negocio y aprendan a pensar. Hasta ahora esto se aprendía más en los primeros años de trabajo que no en todos los anteriores de formación y estudio, y la IA está destruyendo sobre todo estas posiciones de aprendizaje.

Ya hace tiempo que nuestro modelo educativo pide una profunda reformulación, que se reclama una apuesta seria por la formación profesional una mayor relación entre universidad y empresa no solo en proyectos de investigación sino también en los procesos de aprendizaje, una apuesta por la acreditación de competencias y no solo conocimientos, y un largo etcétera de diagnósticos que confirmen que hoy en día aprobar un examen ya no demuestra nada, aunque te den un título.

Un golpe más la IA nos pone ante el espejo. Cada vez que una IA nos contesta con un sesgo racista, no hace otra cosa que evidenciar que nuestra historia, con la que lo hemos entrenado, es insoportablemente racista. Ahora nos enfrenta a la realidad de una tradición educativa más orientada a evaluar el resultado (un examen o un trabajo por escrito) que no el proceso y el razonamiento, pero sobre todo demasiado desconectada del mundo real. Y también nos demuestra que a demasiadas empresas la apuesta por el talento y el desarrollo competencial de los empleados era mentida, y que siempre ha importado mucho más el resultado económico a corto plazo.
14.10.25 | 1 Comments

'FACHAVALES', EL NOU MASCLISME JUVENIL

  • En els últims anys, ha emergit a Espanya una figura que inquieta tant sociòlegs com educadors: els 'fachavales'. Joves, majoritàriament homes, que combinen estètica urbana, llenguatge digital i una actitud desafiadora envers els avenços socials en igualtat de gènere. No s'identifiquen com a masclistes, però els seus discursos i actituds reprodueixen, amb codis nous, les velles estructures patriarcals.
  • Aquest fenomen no sorgeix al buit. És la resposta d'una part de la joventut a un món que canvia massa de pressa per als que van créixer amb referents tradicionals de masculinitat. El feminisme, la diversitat sexual, la consciència ecològica o el qüestionament dels privilegis històrics es perceben com a amenaces. I davant d'aquesta incomoditat, alguns reaccionen amb ironia, negacionisme i una aparent rebel·lia que, en realitat, és profundament conservadora.
  • Els 'fachavales' no militen en partits ni escriuen manifestos. S'expressen a TikTok, a Twitch, en fils de X (abans Twitter), on l'antifeminisme es disfressa d'humor, de “sentit comú” o de victimisme masculí. Frases com “el feminisme ja no cerca igualtat, sinó privilegis” o “ara els homes no poden dir res” es repeteixen com a mantres als seus espais digitals. La crítica a la violència de gènere, a les lleis d'igualtat o als moviments socials es converteix en contingut viral, reforçat per algorismes que premien la polèmica.
  • Aquest nou masclisme no crida, però es burla. No imposa, però desacredita. No copeja, però invisibilitza. I ho fa amb una eficàcia preocupant, perquè s'adapta al llenguatge de les xarxes, a l'estètica del mem, al ritme de l'scroll infinit. És el masclisme 2.0: més subtil, més jove, més difícil de detectar.
  • La pregunta que queda a l'aire és com respondre. Des de l'educació? Des dels mitjans? Des de la política? La veritat és que ignorar el fenomen no el farà desaparèixer. Els 'fachavales' són el símptoma d'una masculinitat en crisi i, com tot símptoma, mereix ser atès abans que es converteixi en malaltia.
11.9.25 | 0 Comments

UMARELLS AL PODER

No necessitem viatjar a Mart: deu lliçons de José Saramago per a la humanitat del futur. Cristina Ros a el diario.es.

Han passat quinze anys des de la mort de José Saramago (Azinhaga, 1922-Tias, 2010) i la seva literatura sembla anar encara més contra corrent de la deriva que ha pres Occident que quan es va escriure. D'escriptura complexa, amb una veu que tendeix a la introspecció i es recolza en el fluir de la consciència, les seves obres posseeixen un important calat filosòfic, es vertebren entorn d'elements simbòlics, són incisives i elusives, mira la realitat amb els ulls desenganyats i l'intel·lecte viu, però mai la serveix plana. Llegir-ho pot aportar un plaer intel·lectual difícil d'explicar; ara bé, en aquests temps en els quals prolifera el 'contingut' de digestió ràpida, pot ser apartat per difícil, exigent, rar.

L'escriptor, el veritable escriptor literari, ha estat sempre un rebel, un inconformista, un artista de la paraula que se sap un inadaptat en la societat; és natural, per tant, que el seu públic sigui també minoritari, que les seves creacions provoquin el desconcert i la incomprensió de les majories. És, de fet, 'desitjable': la literatura no va néixer per a la complaença acrítica, ha d'oferir alguna cosa més. Aquesta vocació, aquest instint, es manifesta en qualsevol dels seus textos, i això inclou la narrativa infantil, que quan va de debò no és ni tan innocent ni tan plàcida com sol creure qui no s'acosta a ella mai.

S'acaba de publicar a Espanya Un blau per a Mart (Lumen infantil, 2025, trad. Basilio Losada), un text breu que l'autor va escriure en 1969 per al periòdic A Capital i que després es va incorporar al volum de cròniques Deste Món e do Outro (1971). L'edició està il·lustrada per Claudia Legnazzi, que fa una gran feina per a complementar-lo, donat l'escarit que és i l'escassetat de descripcions. Navega per l'escala de grises –una decisió que s'entén en llegir-ho– i aposta per imaginar la superfície del planeta vermell amb línies geomètriques i una imatgeria robòtica, de la ciència-ficció clàssica.

El narrador és un terrícola que, al seu retorn, dona compte d'un viatge a Mart. Malgrat l'aparença, i del bé que ho vesteix l'editorial, qualificar-ho de “conte” és espinós. No és una rondalla a l'ús, almenys no de la forma que predomina avui. Saramago, coneixedor dels clàssics, adopta el registre de la paràbola per a transmetre una sèrie de lliçons; això és, Un blau per a Mart és abans de res un text per a pensar, potser més orientat a adults, encara que s'expressi des d'una veu verge, la veu de qui ha trepitjat una terra estrangera i explica el que ha vist sense jutjar, amb transparència. I té un final dels quals no el donen tot mastegat, que convida a rellegir i a continuar fent preguntes (qui sap: potser fins i tot a 'continuar' el relat, cada lector a la seva manera).

Però, abans d'arribar a l'última pàgina, regala unes quantes píndoles per a reflexionar. L'única transgressió que es permet el narrador és contar el que ha vist allí malgrat haver promès als marcians que no ho faria. Ho fa, confia, pel bé de la humanitat; i és com si Saramago ens fes l'ullet: un escriptor sap bé el que significa utilitzar un material aliè o trair un secret per a convertir-lo en una narració memorable. Sota la senzillesa aparent del relat, aquest té múltiples capes; el que escriu aquest autor mai és sol el que sembla, i mai serà igual la interpretació dels lectors.

Deu lliçons 'marcianes'…
  • 1. Hospitalitat cap a l'estranger. El viatger terrícola no va avisar de la seva arribada, però així i tot els marcians el reben amb atenció, dediquen el seu temps a ensenyar-li el planeta perquè no se senti perdut, s'acoblen al desconegut malgrat els eventuals contratemps que els pugui ocasionar. Una lliçó que, en la Terra, pot aplicar-se al tractament de la immigració, sobretot quan (també) arriba d'improvís.
  • 2. Protecció dels serveis públics. Sense emprar una terminologia burocràtica, la filosofia de vida de la població autòctona es fonamenta en la màxima “Cada marcià és responsable de tots els marcians”, una idea que recorda al repartiment igualitari de les tasques menys grates que planteja així mateix Ursula K. Le Guin, a més de remetre a la recaptació d'impostos per a garantir les necessitats bàsiques de tots.
  • 3. Compromís actiu. “Mentre vaig ser allí […], mai vaig veure que un marcià s'encongís d'espatlles”, diu el narrador. No n'hi ha prou amb tenir bones intencions: cal passar a l'acció quan és necessari, sigui per a ajudar a un altre o per a rebel·lar-se (o tots dos, perquè de fet solen anar de bracet). Promou els vincles, l'enfortiment de la comunitat enfront de l'individualisme egoista.
  • 4. Pacifisme. En Mart “no hi ha guerres. Mai n'hi ha hagut”. Els conflictes es poden resoldre d'una altra manera; o, també pot ser, no es generen tantes tensions perquè la població, 'tota' la població, viu en igualtat d'oportunitats, sense ànsies de poder. És probable que pequi d'idealisme –ja no per rebutjar un conflicte armat, sinó perquè sembla negar qualsevol tipus de desavinença–, però això porta al següent punt, molt pertinent.
  • 5. Contra el determinisme biològic. Els marcians ni tan sols saben el que és la guerra, no entenen al foraster quan li ho explica. Això refuta el determinisme que justifica moltes atribucions de la societat amb falsos fonaments “biològics”; l'ésser humà no neix sabent guerrejar, ni és propens a la violència. No té per què ser “un llop per a l'home” si no li ho ensenyen. El mateix val per a les creences infundades sobre les dones, les ètnies minoritàries i altres col·lectius que han sofert moltes injustícies al llarg de la història.
  • 6. Sense desigualtats geogràfiques. “El que més em va desconcertar”, confessa el viatger, “va anar no saber què era camp i què era ciutat”. D'entrada, això pot transmetre una imatge lúgubre i tristament uniforme de Mart; ara bé, si anem més enllà del mapa físic, hi ha una lectura política interessant: ningú és més que un altre per viure en una zona determinada, el transport arriba a totes les àrees, qualsevol lloc, per remot que sigui, disposa de més que suficient per a viure. Que no hi hagi distinció entre camp i ciutat cal entendre-ho en termes de serveis, d'oportunitats.
  • 7. Contra l'utilitarisme. “Al final, ja no em sorprenia veure un gran hospital o un gran museu o una gran universitat […] en llocs per a mi inesperats”. Per als marcians, invertir en educació, sanitat i cultura no és cap balafiament: no sols asseguren que tots els ciutadans puguin accedir a ells, sinó que procuren, per exemple, que hi hagi prou professors en tots els centres, encara que existeixi poca demanda d'una carrera.
  • 8. Defensa de l'educació humanista. Derivat de l'anterior, s'entreveu una defensa implícita d'aquells estudis menystinguts en aquesta era capitalista: l'art, la literatura, els clàssics grecollatins, la filosofia, la història… Tot el que integra les humanitats, és a dir, la qual cosa nodreix el pensament crític i promou la creativitat. En Mart, la formació de l'alumne en aquesta direcció es prioritza a qualsevol ensenyament tècnic orientat només al benefici material i immediat.
  • 9. Contra la colonització (espacial). Pot semblar una descortesia, però els marcians no pretenen retornar la visita del terrícola. No és menyspreu ni desinterès, tan sols que abans de res han d'ocupar-se dels seus assumptes. Dit d'una altra manera: abans de fantasiar amb viatges intergalàctics, més val conèixer-se a un mateix, conèixer el seu propi entorn i solucionar els problemes dels seus semblants. Treballem per millorar el que tenim en lloc de somiar amb un creixement desaforat.
  • 10. Cerca incansable. En Mart falta alguna cosa, i als seus habitants els pesa; després de tot, no és un planeta ideal. Així succeeix amb tot: el món, la vida, nosaltres, res ni ningú és perfecte, no existeix la “compleció”. Amb tot, els marcians no es resignen: la seva curiositat insaciable els empeny a prendre cada manca com un estímul per a no deixar d'investigar, d'aprendre, de buscar alternatives. I potser aquesta és la millor expressió d'estar viu.

És fascinant el que pot aconseguir la literatura, i, en aquest cas, l'edició: rescatar aquest text oblidat i fer-lo dialogar amb una il·lustradora (re)crea una obra amb una nova entitat pròpia, que es llegeix distint de com es llegiria en un diari o en una compilació, i que també aconseguirà a lectors que de tot mode no l'haurien descobert. Uns lectors potencials que abasten una àmplia escala d'edats; seria gratificant, sobretot, llegir-ho 'amb' nens, posar-los aquest llibre davant perquè interactuin amb els dibuixos mentre pregunten a l'adult. Qui sap quines perles inesperades brollaran de les seves ments sorpreses, qui sap quines llavors del pensament saramaguià donaran fruits.

Els nens són especialment receptius al llenguatge simbòlic, i això evoca una última lliçó: la literatura és una mica més que una narració plana, lleugera, literal. Avui s'adverteix de la pèrdua de la capacitat per a detectar la ironia, en la ficció abunden les històries planes i sense matisos, la crítica sovint es limita al tema en detriment de les qualitats formals o l'habilitat per a transmetre emocions. Aquest llibre posa en valor tot allò de què és capaç una creació artística, que pot ser crítica sense ser pamfletària, pot fer denúncia sense sagnar, pot fer poesia sense vers. Això no ho aprenem de Mart, sinó d'un gran escriptor anomenat José Saramago.
29.7.25 | 1 Comments

LA NIT DELS VIDRES TRENCATS

La nit del 9 al 10 de novembre de 1938, el règim nazi va coordinar una onada de violència antisemita a l'Alemanya nazi, la qual es coneix com a Kristallnacht o "la nit dels vidres trencats". L'atac va rebre aquest nom a causa dels vidres dels aparadors fets miques que van cobrir els carrers després de la violència. Se suposava que aquesta violència semblaria un esclat espontani d'ira contra els jueus. De fet, els líders nazis van coordinar-la activament amb el suport d'Adolf Hitler. La nit del 9 de novembre, els van ordenar als membres dels grups paramilitars del Partit Nazi (les SS, les SA i les Joventuts Hitlerianes) que ataquessin les comunitats jueves.  

En les següents hores i dies, grups organitzats de nazis van causar estralls en les vides dels jueus de l'Alemanya nazi. els atacs. Les forces de policia no van protegir els jueus ni les seves propietats. L'endemà al matí, el règim nazi va ordenar a la policia que arrestés uns 30.000 jueus alemanys. Aquests homes no havien comès cap delicte. La policia els va arrestar simplement per ser jueus. Van ser enviats a camps de concentració com el de Dachau i el de Buchenwald. Els arrestos van escandalitzar i van aterrir les famílies i comunitats jueves. Les autoritats nazis van alliberar molts d'aquests homes, en els casos que les seves famílies van poder demostrar que tenien plans de sortir d'Alemanya. Altres van morir en aquests camps. 

La nit dels vidres trencats va ser un moment decisiu per als jueus d'Alemanya. Posteriorment, molts jueus van concloure que no tenien futur a l'Alemanya nazi.

DATES CLAU: 

7 de noviembre de 1938, El catalitzador del Kristallnacht - Herschel Grynszpan dispara a Ernst vom Rath. Grynszpan és un jueu polonès-alemany de 17 anys que viu a París. Vom Rath és un diplomàtic alemany de baix rang assignat a l'ambaixada alemanya a París. Pel que sembla, Grynszpan actua en desesperació pel destí i dels seus pares, a qui el règim nazi havia expulsat d'Alemanya Polònia. Els nazis aprofiten l'incident per incitar el fervor antisemita. Afirmen que Grynszpan no va actuar pel seu compte, sinó que va ser part d?una conspiració jueva més àmplia contra Alemanya. Quan Vom Rath mor el 9 de novembre, els líders nazis aprofiten aquesta teoria com a pretext per a la Kristallnacht. 

9 de novembre de 1938 - Joseph Goebbels instiga la Kristallnacht - Els líders del Partit Nazi de tota Alemanya es reuneixen a Munic per commemorar el Putsch de la Cerveseria, un fallit intent per part d'Adolf Hitler el 1923 per prendre el poder d'Alemanya. Durant l'esdeveniment, s'assabenten que Vom Rath havia mort a causa de les ferides. En resposta, el ministre alemany de propaganda Joseph Goebbels pronuncia un apassionat discurs antisemita. Amb permís de Hitler, Goebbels convoca un atac contra les comunitats jueves d'Alemanya. Després del discurs, els funcionaris nazis truquen als seus respectius districtes i comuniquen les instruccions de Goebbels. Això provoca la violència que ara es coneix com a Kristallnacht o "la nit dels vidres trencats".  15 de novembre de 1938: Els nord-americans condemnen la Kristallnacht. Els titulars dels diaris nord-americans condemnen la violència de la Kristallnacht. En una conferència de premsa convocada el 15 de novembre del 1938, el president nord-americà Franklin D. Roosevelt denuncia l'atac antisemita. En una declaració oficial, escriu el següent: "En allò personal, amb prou feines puc creure que aquestes coses puguin passar en una civilització del segle XX". El president retira l'ambaixador dels EUA. UU. a Alemanya. 

2.6.25 | 1 Comments

UNA FILOSOFIA PER SOBREVIURE AL SEGLE XXI


Catedràtic de literatura i assagista, Jesús G. Maestro, s'ha convertit en viral després de vendre en menys de dos mesos tres edicions d'Una filosofia per sobreviure al segle XXI (Harper Collins). Es tracta d'un llibre trencador que atiga sense pudor (amb un arsenal d'arguments) la ignorància divertida que ha portat internet –segons explica al Magazine des de Vigo–, però també un vers lliure en una època d'avorriment tecnològic. El llibre és també una puntada de peu voladora a la recerca del cervell dels lectors i, en aquest sentit, un obrellaunes mental.

Quant del llibre ha sorgit de la simple observació dels alumnes?

La meitat, aproximadament. Els meus alumnes són un tresor de problemes psicològics. L'altra meitat ha vingut de la meva activitat laboral i vital després d'haver impartit classes a diferents universitats dels Estats Units, Alemanya, França, Canadà, Suïssa, Itàlia o Polònia. He estat en aquests llocs i he vist pràcticament els mateixos problemes.

Explica que internet ha contribuït a omplir el món de ximples, persones limitades intel·lectualment però que exhibeixen agosarats les seves opinions. Què aconsella fer?

Als ximples només se'ls pot ignorar. A les persones incultes i ignorants se les pot educar, però no hi ha més solució. No cal parar atenció als ximples i, encara menys, debatre amb ells.

Què té la ignorància guai que atrau tant els ximples?

Que sedueix. Una persona ignorant és algú emocionalment vulnerable i que pot ser molt fàcilment seduïda. El que ens fa forts és el coneixement crític.

Assenyala que ens eduquen per ser anglosaxons. Com són i quins costums tenen aquests anglesos i bàrbars a què fa referència?

Idealitzen els diners, idealitzen la feina i idealitzen l'èxit. Però aquests tres ideals són falses perquè els diners no ho resolen tot, la feina tampoc i l'èxit menys. La cultura anglosaxona es basa en idealitzar aquestes tres mentides.

Què diria als que esperen ser feliços amb l'arribada de la intel·ligència artificial?

Els diria que la intel·ligència artificial és un instrument molt útil si es disposa d'intel·ligència natural. Però, si no n'hi ha, la intel·ligència artificial no serveix de res.

Segons afirma, la ciència i la literatura són l'única cosa que veritablement fa prosperar la vida humana. Com és la ciència que respecta?

Aquella que millora les condicions de vida, alhora que assegura la nostra llibertat. En posaré un exemple: una persona que tingui coneixements de meteorologia pot explicar que un llamp no és el resultat de la ira de Déu. Però sense aquest coneixement, pot venir qualsevol i afirmar que els déus ens castiguen amb llamps pels pecats comesos. La ciència permet desmitificar aquesta mena d'interpretacions. La ciència que va descobrir la vacuna contra la tuberculosi, per exemple, evidentment va millorar les condicions humanes. Aquesta és la ciència a què em refereixo. I després hi ha la literatura, que és una humanització de la realitat, bàsicament.

Es manifesta contrari a l'autoajuda, la religió, el romanticisme i qualsevol mena d'idealisme. Per què diu, en concret, que la filosofia és una estafa?

La filosofia és la religió dels qui no se senten còmodes amb el déu dels pares. Dic que la filosofia és una estafa perquè s'utilitza per enganyar. No és una estafa La República de Plató? Quin país es pot organitzar com a Plató va concebre organitzar el seu estat ideal? És simplement idealisme... Si algú llegeix un llibre com La República i s'ho creu, ens podria portar a tots a un escorxador. El terme filosofia té moltes accepcions semàntiques, és a dir, significa moltes coses. Jo en el títol del meu lib recorro a la sisena accepció del diccionari, que identifica la filosofia amb una manera de veure la vida.

Deia Nietzsche en un aforisme que “La felicitat és per a les vaques i els anglesos”. Tot i això, se'ns anima a ser feliços. Parlem del nou Valhalla o paradís víking, d'un lloc imaginari, potser ubicat al núvol?

L'anomenada “felicitat” és la deficiència emocional més gran de l'ésser humà postmodern. És pròpia de gent ociosa: qui treballa, no té temps de pensar-hi. Ser feliç consisteix a tenir salut ia ocupar-se de la salut dels que no en tenen. La gent que té salut no sap realment què és la infelicitat… Des del poder es promou la felicitat perquè perdem de vista la llibertat i la intel·ligència. Mentre busquem la “felicitat”, oblidem coses molt més importants. La felicitat és pròpia de societats emocionalment fracassades. I també és el resultat de l'oci i de no tenir objectius. La felicitat és com els fantasmes, no existeix. El que hi ha és la salut, la llibertat i la intel·ligència. La felicitat no és res més que la pastanaga del ruc.

En aquesta època és fàcil convertir-se en part del ramat que guien els magnats de la tecnologia, és urgent crear un moviment de resistència?

És inútil perquè les solucions no són col·lectives, sinó individuals. Un dels meus lemes és: “jo no difonc opinions, sinó interpreto fets”. El gran error de la Il·lustració va ser suposar que la solució a molts dels nostres problemes era a les elits, i no al poble, però ja veiem a què ens ha conduït aquesta idea... L'actual pandèmia d'entreteniment digital ens podria estar portant a un període d'obscurantisme i confusió molt diferent del segle de les llums que pretenen vendre'ns Elon Musk i altres senyors tecnofeudals? 

Ja estem en una nova Edat Mitjana! El segle XXI presenta unes característiques molt semblants al món medieval, sens dubte. - 



25.3.25 | 2 Comments

LES TRIBULACIONS DE SÁNCHEZ A LA XINA


El ple de dimecres al Congrés dels Diputats, on va intervenir el president del Govern al voltant de la nova estratègia de defensa, va tenir com és habitual els moments d'enrenou entre les senyories. De fet, el vicepresident de la Cambra va arribar fins i tot a apel·lar a l'autoritat del líder del grup popular, Alberto Núñez Feijóo, perquè embridés els seus, però ni amb aquestes va aconseguir calmar l'enrenou, especialment en la sessió de control. En un d'aquests episodis, el diputat del PP, Rafael Hernando –que ja era conegut pels seus comentaris a crits al Senat–, va preguntar al president del Govern just quan estava fent ús de la paraula a la tribuna, “com està la seva dona?”. Pedro Sánchez, interrompent el seu discurs, li va respondre: "Señor Hernando, mi mujer está bien, ¿qué tal la suya" ? Bien, perfecto. Pues así estamos". A tot el món polític de Madrid és conegut que Hernando fa un temps que està separat. La seva exdona va trobar un altre company no aliè a l'agitat món polític i mediàtic de la capital. I astoreu-vos de amb qui se'n va anar la dona d'Hernando: amb el princep de les fake-news... Eduardo Inda. De Guatemala a Guatepeor. 

Per cert que Rafael Hernando ha passat a un tercer pla dins del PP, i això que juntament amb Gonzalez Pons i aquella cosa rara del país basc, 'a Mayor Oreja menor cerebro', pertanyen al selecte grup dels porcs senglars professionals del Parlament espanyol d'Espanya.

25.1.25 | 1 Comments

ELS ORIGENS DEL TOTALITARISME


Des de l'acceleració reaccionària als Estats Units de Trump fins a l'ascens del revisionisme de l'AfD a Alemanya, abonada per Elon Musk, l'extrema dreta està en marxa. La Història mai no es repeteix, però sempre ens beneficiem d'estudiar-la, i d'estudiar aquestes figures intel·lectuals que van viure en «un món gran i terrible» (Antonio Gramsci), sovint arriscant les seves vides, construint obres que encara ens poden il·luminar.  

Hanna Arendt té un llibre imprescindible. Els orígens del totalitarisme: Arendt aplica al totalitarisme –i sobretot al nazisme– l'esquema de Montesquieu segons el qual les societats humanes perduren gràcies tant a les lleis com a la moral. Mentre que els règims totalitaris semblen actuar de forma totalment arbitrària, trastocant els fonaments de les lleis naturals, Arendt demostra, per contra, que responen a una llei l'objectiu de la qual, lluny de garantir l'estabilitat d'un ordre civil i polític, és pertorbar-lo permanentment . La desestructuració consegüent de l'ordre col·lectiu i individual fa que el món sigui alhora incomprensible i aterridor. Això ens recorda l'assaig d'Arendt sobre El castell de Kafka, del qual conclou que “K és constantment acusat de ser inútil, indesitjable”. 
Aquí és on entra en joc la ideologia. Garanteix que la llei i el seu caràcter dominant es renovin constantment. És a través de la ideologia com s'elimina l'home. El que és sorprenent del totalitarisme és la seva voluntat de crear un home nou, és a dir, d'eliminar l'individu en benefici de l'espècie. És en aquest enllaç entre el dret i la destrucció de la humanitat on resideix la singularitat de l'anàlisi d'Arendt sobre la ideologia en comparació amb el desenvolupat a la mateixa època per Voegelin o Aron. Si Arendt rebutja el sintagma de «religions seculars» per designar el domini sobre les ments que exerceixen els totalitarismes, és perquè, segons ella, el seu objectiu és la destrucció dels cossos i no pas la conquesta de les ments. La teologia tracta l'home com a esperit, mentre que el totalitarisme el redueix a la condició de cos. Llegir el totalitarisme en termes de conceptes com secularització o religió seria reduir-los a la seva funcionalitat i ignorar-ne el contingut. A més, aquesta identificació implica les nocions d'autoritat i llibertat que constituirien el nucli del pensament d'Arendt a partir dels anys seixanta. 
És clar que el plantejament d'Arendt no pretenia de cap manera convertir el totalitarisme en el concepte sintètic i englobant que els historiadors han arribat a considerar amb raó. Més aviat es refereix a una actitud de pensament que indica, en l'acte de «comprendre», tant un coneixement basat en allò singular com una presència al món inscrita en la idea de compartir-lo. Per tant, hem de llegir Els orígens com un desig de refundar una filosofia política on el totalitarisme sigui alhora la font del mandat i l'instrument. 
Hannah Arendt ja s'hi havia obert en una carta a Mary Underwood del 14 de setembre del 1946, que exposa el projecte de Los orígenes: «Darrere de l'antisemitisme, la qüestió jueva; darrere del declivi de l'Estat-nació, el problema no resolt de la nova organització dels pobles; darrere del racisme, el problema no resolt d‟un nou concepte d‟humanitat; darrere de l'expansió per l'expansió, el problema no resolt de l'organització d'un món que es redueix constantment i que ens veiem obligats a compartir amb pobles les històries i tradicions dels quals no pertanyen al món occidental». Ara cal reflexionar sobre la idea de naturalesa humana. El totalitarisme és abans que res una experiència, caracteritzada pel desplegament d'un mal que sembla que s'escapa de tota intel·ligibilitat, malgrat la utilització de mètodes científics com l'extermini. La majoria de vegades és sota la disfressa de la racionalitat, portada a l'extrem, quan es produeix el desplaçament cap a l'irracional. El que és impensable pren llavors la forma de la transgressió dels límits de la raó hipertrofiada, que l'experiència totalitària radicalitza fins a desembocar en un sistema generador de caos. En aquest sentit, allò impensable marca la desaparició de la capacitat de pensar. Alguns, com Adorno i Horkheimer, ho van veure com l'origen de l'adveniment de la racionalitat freda en lloc de la raó kantiana, garant de l'universalisme i de l'autonomia individual.

Contràriament a les anàlisis habituals, Arendt veu el totalitarisme com un règim en què el poder és absent.

Això inverteix el sentit que cal donar a la política. Aquesta és sens dubte la raó per la qual l'educació i la cultura van adquirir un paper central a l'obra d'Arendt als anys seixanta, en la mesura que constitueixen el sòl d'aquesta comunitat humana. La reflexió sobre el totalitarisme és una reflexió sobre l'home: aquesta és la veritat principal que un enfocament històric podria portar-nos a passar per alt. Pensar només en termes d'història ens fa pensar en termes limitats de supervivència; intentar comprendre la pràctica totalitària, és a dir, l'aparició d'accions totalitàries en un món que no era totalitari, ens porta a examinar en nosaltres mateixos com van arribar a ser aquestes accions. Així, la «comprensió», el centre de l'anàlisi, es converteix abans que res en una comprensió de nosaltres mateixos. Això no és suficient per impulsar la lluita contra el totalitarisme, però és l'única manera de donar-li el sentit que necessita per triomfar. Això ens porta de nou al llenguatge. Viure a casa, viure a casa, és viure en la pròpia llengua. Exercir violència contra les persones és exercir violència contra les paraules privant-les a través de les quals forgen una llar, una identitat concreta. Aquesta és la principal lliçó que ha après del totalitarisme, i explica la seva crítica a la noció de drets humans, que segons la seva opinió és massa abstracta i sense contingut. L'ésser humà no s'ha de concebre com una referència universal, sinó com una cosa amb un contingut concret.

Sobre els orígens del totalitarisme (fragment) 

5.1.25 | 1 Comments

LISTA DE BLOGS

ÚLTIMOS ESCRITOS
LA TINAJA DE DIÓGENES
TOT BARCELONA
LA ANTORCHA DE KRAUS
FRANCESC CORNADÓ
RICARD NOXEUS
NUESA LITERARIA
LA PANXA DEL BOU

Categories

COMENTARIS

-