E L L O S, LOS QUE NO SE VEN DEL TODO

Estoy asustado, muy asustado y además tengo miedo, de ese miedo que te entra por el espinazo, helado, incontrolable. No sé si me dará tiempo de contaros mi historia o ellos acabarán antes conmigo, no sé si física, pero sí que me están haciendo mucho mal psíquicamente. Intentaré explicar esto cuando antes. Lo peor de todo es que parece que esta invasión es en toda regla, y nadie es capaz de darse cuenta, solo yo.

Debo reconocer que al principio no les di la menor importancia, se adaptaban incluso el entorno del paisaje, era un toque de color y modernidad, pero año tras año fueron proliferando como los renacuajos cuando llueve, hasta que un año me di cuenta de que eran algo más que un toque de modernidad.
He sido durante muchos años un atento y apasionó observador de la evolución de los usos y costumbres de la gente, y he intentado adaptarme a ellos, evidentemente, en unas cosas más que en otras que no he comprendido, pero he tolerado. ¡Pero ahora han vuelto a venir ellos y en mayor cantidad que en años anteriores, y sé que llevan malas intenciones, lo sé!. Es un proyecto a largo plazo que pretende acabar controlando y dominando nuestra sociedad, un proyecto letal y asfixiante, qué lenta para inexorablemente va cumpliendo paso a paso el principal de sus objetivos, invadirnos.
Hoy, ya no he atrevido a salir a la calle, pero los puedo ver perfectamente cómo avanzan por los balcones desde la ventana, a pesar de que al verme se quedan quietos, el pánico cerval ha vuelto a apoderarse de mí. No pienso salir más de casa, no me siento seguro, si tiene que pasar prefiero que me coja en mi casa, al menos aquí podré defenderme hasta el último aliento, y os aseguro que no me agarrarán vivo, lo tengo todo previsto y estudiado para cuando llegue este momento, y no fallaré.
Qué tristeza, recuerdo a mi mujer, mis hijos, mi padre, los amigos, todos se han ido y yo me he quedado solo, sin esperanza, sin posibilidades de sobrevivir. Si! Ya se que como ellos podría intentar irme, pero a donde, si están en todas partes. Lo mejor que podría hacer es acabar con todo de una vez, así les daría una lección por el hecho de tomar una decisión que ellos no esperarían nunca. O atacar primero yo, y llevarme a unos cuantos por delante, al fin y al cabo, a quien le importo, esto es lo que debo hacer, enfrentarme a ellos, no podré con todos - lo sé - pero unos cuantos se irán a otro barrio conmigo. Este es mi destino - ahora lo veo claro - seré el primer mártir de la cruzada. 

- ¿Que ha pasado? Pregunta una señora que se ha acercado a la calle al ver el alboroto que hay.

Un señor mayor, con bata de tendero, le contesta:
- ¡Ay, señora, un loco que se ha liado a tiros con los Papás Noel que hay colgados de los balcones. Pero no se preocupe, ya le ha detenido la policía.
- ¡Madre del amor hermoso! Exclama la señora, el mundo está lleno de locos.
Ya lo puede decir, señora, le contesta el tendero mientras pausadamente enciende su pipa, ya lo puede decir.

FIN

Read More

26.12.24 | 0 Comments

LA INNOCENTADA ÉS EL NOSTRE MÓN

Tal dia com avui se celebra la festivitat dels Sants Innocents i encara que es commemora un episodi hagiogràfic del cristianisme, com és la matança dels nens de menys de dos anys a Betlem pel rei Herodes, amb la finalitat de desfer-se del nounat Jesús de Natzaret, no se sap gaire bé com ni quan a Espanya i Llatinoamèrica es va tergiversar el contingut de la jornada i es va convertir en un dia de bromes i innocentades, en les quals participaven activament els mitjans de comunicació. Però a hores d’ara, el dia dels innocents és cada dia, no només pels nens que moren per gana, maltractament o guerres al món, sinó també perquè la mentida s’ha apoderat de l’actualitat i la premsa ha deixat de fer bromes d’una cosa tan seriosa com és la veritat. Però per celebrar la jornada em referiré a una facècia que he trobat en un llibre que m’he regalat aquest Nadal, titulat 'Era de idiotas' (Ariel), del filòsof andalús David Pastor. La veritat és que el títol em va seduir, perquè penso que el món ha embogit i els idiotes s’han apoderat de la Terra, amb comptats resistents que mantenen viva l’esperança de tornar al seny. L’autor es refereix en un dels capítols a un acudit de l’assagista californià Raj Raghavan, segons el qual un ciclista és un desastre per a l’economia d’un país, i en dona set raons: Les set raons per les quals el ciclista és un desastre per a l'economia, segons Raj Raghavan

1. No compra cotxes i no demana préstecs per pagar-los.

2. No abona una assegurança per al seu vehicle.

3. No adquireix gasolina.

4. No utilitza serveis de reparació de cotxes ni rentacotxes.

5. No fa servir aparcaments de pagament.

6. No és converteix en obès.

7. I, és gent saludable que no necessita medicaments i no va a metges privats, així que no augmenta el PIB. En canvi, cada McDonald's crea 30 llocs de treball indirectes: 10 dentistes, 10 cardiòlegs i 10 experts en dietes.

La broma ens convida a decidir entre pedalar o McDonald's. Si tria la segona opció, farà feliç Donald Trump, que no té cap interès a solucionar els problemes del món, ni tan sols els del seu país, per molt que a la seva gorra hi digui America first. Feliç 28 de desembre, dia dels sanys innocents, us desitja Jorge Fernández Díaz, nou col·laborador de la vanguardia, en substitució del defenestrat Pero Vallín, i aixó no és cap innocentada, la destitució o cessament com a col·laborador de Vallín, vull dir.

Read More

21.12.24 | 0 Comments

EL PROLETARIADO COMO TEOFANIA

El concepto de toma de conciencia tiene un determinado sentido en ciencias cognitivas y de la conducta. Por ejemplo, la psicología genética identifica la toma de conciencia con la mera conceptualización, es decir, la operación que reconstruye y sobrepasa una determinada experiencia y su correspondiente esquema de acción, convirtiéndolos en categoría. En cambio, la toma de conciencia a la que se refieren los militantes clandestinos antifranquistas para nombrar la transformación de su mentalidad y su adhesión a una causa vivida como urgente y superior es de otra especie y es la misma a la que el marxismo clásico asigna un papel fundamental en su aparato conceptual. Para Marx y Engels la toma de conciencia es liberación de la alienación y es, ante todo, toma de conciencia de clase, es decir, la captación clara de las relaciones de antagonismo que el proletariado y sus intereses mantienen con la burguesía y sus intereses.

La toma de conciencia marxista, por tanto, no es psicológica, sino que consiste en la percepción que el sujeto alcanza de su condición última de objeto de una totalidad que le supera y le determina. La verdad a la que esa toma de conciencia permite acceder es, como apuntaba Lukács, la de la totalidad de un sistema social, político y sobre todo económico, una totalidad que, una vez descubierta, permite al miembro de la clase obrera descubrir cuáles son sus auténticos objetivos y cuáles las estrategias que convienen en orden a obtenerlos. Esa conciencia de clase se vive subjetivamente, pero no es subjetiva. Es una conciencia, dirá Lukács, pero no un “estado de conciencia”, ni tampoco una suma o una media de lo que los miembros de una determinada colectividad piensan y sienten, sino otra cosa, que consiste en la comprensión de que se piensa y se siente en calidad y como consecuencia de la pertenencia a una clase social, en este caso al proletariado.

A Marx y Engels le cupo el mérito de haber continuado la tarea demoledora que Feuerbach, Bauer y los neohegelianos habían emprendido contra la singularidad de lo Pierre Bourdieu llamaría el “campo religioso” –espacio social de acción y de influencia ocupado por “esta forma primordial de consenso que es el acuerdo sobre el sentido de los signos y sobre el sentido del mundo que permiten construir”, disolviéndolo en su base profana y reconociéndolo como una expresión más de lo ideológico, al tiempo que se señalaba cómo era en ese ámbito aparentemente críptico de lo místico en el que cabía clasificar no pocos aspectos de la vida social, entre ellos el económico, como nos mostraba Marx al dilucidar el “misterio” del valor de cambio y la transformación de un producto en mercadería.

Lo que pasa es que bien podría decirse que tampoco la doctrina marxista del proletariado y de su toma de conciencia se escapa de ese mismo halo que denota una connotación filoreligiosa. En efecto, como algunos críticos de la nueva izquierda de la década de 1964 hicieron notar, el proletariado del que Marx y Engels hablaban no remitía a la existencia de un dato empírico cuya objetividad podía ser contrastada, y que es idéntica a esa verdad que hasta entonces le había sido velada al nuevo militante. Efectivamente, tanto la propia noción de proletariado en tanto que Ser trascendente, como la misión histórica redentora que Marx y Engels le atribuían, no dejaban de ser concesiones a un hegelianismo que nunca abandonaron del todo, a pesar de su aparente impugnación. 

Esa desmitificación de la clase obrera fue cosa, como se sabe, de autores como André Gorz, sobre todo en el primer capítulo de su Adiós al proletariado, donde se señala la deuda de Marx con las tres fuentes del heroísmo burgués del XIX: el cientifismo, el cristianismo, pero sobre todo Hegel y su mixtificación del Espíritu como entidad inmanente que desplegaba su acción teleológica en la Historia, a la manera de un auténtica teofanía, cuyo instrumento sería el proletariado, pero un proletariado que no sería tanto un dato objetivo presente en la realidad, sino como una emanación puramente conceptual del propio programa filosófico marxista. Manuel Delgado 

Read More

20.12.24 | 1 Comments

THE CLICK TRAP

Quin pànic li tenen tots els Governs del color que siguin, a Internet. I és que cap d’ells, obsessionats a controlar-ho tot vol assumir que els ciutadans visquin en autèntica llibertat. Val a dir, que són molt conscients que aquest nou mitjà de comunicació global, no poden controlar-lo - de moment – però ja trobaran tard o d’hora la manera de fer-ho, ells o altres. El marmessor de la ignorància, 2001

Als inicis d'internet, descarregar contingut o llegir informació a la xarxa sense deixar anar un cèntim era habitual. Pocs sospitaven que ho pagaríem amb escreix. A la primera dècada d'aquest segle desconeixíem què s'ocultava després del caos reptant de Google. De fet, ni tan sols Google ho tenia tan clar: encara planejava sobre els seus caps la imatge d'aquells joves tan simpàtics que als noranta treballaven al garatge de casa seva amb idees més o menys utòpiques, gairebé com la continuació dels somnis de Ted Nelson, que havia imaginat un internet sense jerarquies, sense anuncis, incorruptible.

Sobre la ingenuïtat de llavors sobre el potencial devastador de les xarxes, és il·lustratiu el somriure de Zuckerberg en la seva compareixença davant del senador Hatch. El senador pregunta a un jove Zuckerberg: “I com se sosté un model de negoci en què els usuaris no paguen pels seus serveis?”. “Senador, publiquem anuncis!”, diu Zuckerberg. I després somriu i sembla desconcert perquè la resposta és òbvia i sap que es tracta d'una pregunta retòrica. Hatch va desitjar emfatitzar la resposta: ja estàvem el 2018, però encara gran part de la població mundial seguia preguntant-se per què no havia de pagar pels continguts d'internet.
D'aquesta manera milions d'usuaris hem acceptat lliurar les nostres dades per ser usades amb finalitats publicitàries, com sap qualsevol que, en el moment que pensa en un tornavís mentre navega, li apareix en un requadre de la pantalla la dit eina com per art de màgia. I així hem afavorit el creixement d'una indústria publicitària en línia (regida per algorismes i sinergies sempre opaques per a l'anunciant) difícilment controlable. Per entendre per què aquesta indústria està íntimament lligada al tsunami de desinformació actual, vegeu l'esgarrifós documental The click trap, de la productora barcelonina Polar Star Films, on s'explica pas a pas com l'afany de lucre del sistema d'anuncis en línia de Facebook va promoure el genocidi de Birmània del 2017 contra la població rohinyà. Merescudament premiat, es pot veure a Filmin, RTVE, Art. Després de veure el documental, una no torna a oblidar mai aquesta veritat tan repetida en matèria de publicitat en línia: si no ets el client, ets el producte. - Imma Monsó a la vanguardia.com/cat/

 

Read More

7.12.24 | 0 Comments

SVUOTA LA VITRINA

El moviment que buida els aparadors de les llibreries per impulsar la lectura a Itàlia, va néixer el setembre passat, la iniciativa ja ha involucrat ciutats del nord i sud del país. Una de les últimes va ser una llibreria de Gènova, a Ligúria. Però abans també va passar a Llombardia, Piemont, Vèneto, Toscana, Las Marcas, Sardenya, i també a les meridionals Campània i Apúlia. Són totes les regions transalpines que ja han estat protagonistes de l'última tendència fruit de l'amor pels llibres a Itàlia: buidar els aparadors de les llibreries en un dia determinat, per donar visibilitat a la importància de la lectura i demanar més inversió a l'educació pública. 

La idea va sorgir el setembre passat de Daniela Nicolò, una àvida lectora milanesa, de professió editora de textos universitaris i escolars. Nicolò havia llegit un article sobre una persona, la identitat de la qual no s'ha rellevat mai, que es va gastar 10.000 euros a comprar tots els llibres de l'aparador d'una llibreria a Milà. "Alguns ho van criticar, però jo vaig pensar que era una iniciativa genial, perquè havia estat una acció clamorosa, una manera de cridar l'atenció davant la insuficient atenció que els nostres governants donen a la lectura", va dir Niccolò, en entrevista amb EL PERIÓDICO. 

Després d'assabentar-se del cas de Milà, ella va decidir buidar l'aparador d'una petita llibreria independent de la seva ciutat, més a l'abast de la butxaca. Després, la llibreria de la botiga i un amic el van ajudar a crear comptes a Instagram i altres xarxes socials per sensibilitzar els altres i convidar-los a fer el mateix. Així també va néixer una mena de comunitat, amb el lema de Svuota la Vitrina (Buida l'aparador), en què els participants comparteixen imatges i pensaments sobre el món dels llibres, i planegen noves iniciatives.

Des de llavors, la iniciativa ja s'ha replicat més en més d'una vintena de llibreries a tot Itàlia, i més accions ja han estat anunciades per a les properes setmanes i mesos. Alguns participants han volgut romandre anònims, d'altres s'han unit en grups per fer front a l'esforç econòmic, i se n'han beneficiat llibreries petites i grans de ciutats tant del nord com del sud del país. Entre elles, també algunes ubicades en àrees considerades deprimides, com Pomigliano D’Arco, a Campània.

A la llombarda Lodi, on una anònima va comprar els 150 llibres que es trobaven a l'aparador de la llibreria escollida, tots els volums es van lliurar a escoles del barri. Mentre que, a Milà, una parella d'homosexuals anomenats Antonello i Alessandro es va inspirar en la iniciativa per enviar també el missatge de la importància dels establiments especialitzats en qüestions de gènere. En altre cas, alguns professors van involucrar les famílies dels seus alumnes, i es van emportar tots els seus petits alumnes a buidar un aparador.

Read More

29.11.24 | 2 Comments

PILOTES DE FANG

Fins dimarts al matí, em debatia si dedicar aquesta columna al 0-4 al Bernabéu del dream teen o al ridícul mundial de la rebequeria del Madrid per no anar a París després de saber-se que Vinícius no guanyaria la Pilota d'Or. Ja no en queda res. Dimarts, una tromba d'aigua descomunal va ofegar les terres de València i la pilota va deixar d'existir-hi. Hauria de ser així mentre continuï havent-hi cadàvers sepultats pel fang o atrapats en pàrquings convertits en fosses comunes inundades: absolutament tots els partits d'aquest cap de setmana haurien d'haver-se suspès per respecte a les víctimes d'una de les desgràcies més grans de la història moderna del país. No és un desastre passat, és una tragèdia viva encara. És també un dolor familiar. Fa poc més d'un any, vaig viatjar amb la motxilla improvisada per cobrir el pitjor terratrèmol de la història del Marroc. Després del cruixit de la terra, gairebé 3.000 persones van morir en un parpelleig a les muntanyes de l'Atlas. Allà, entre la pudor dels morts en descomposició i imatges de destrucció apocalíptiques, envoltat de cadàvers i morts en vida que ho havien perdut tot, vaig tenir una sensació trencada, que m'ha tornat a la memòria veient les imatges de València. Més enllà de les ruïnes i la desesperació pel desastre, transpirava la desesperança per l'oblit. A les muntanyes marroquines vaig visitar llogarets on no havia arribat cap ajuda tres o quatre dies després del sisme. Els veïns d'aquelles cases caigudes, sovint pagesos humils, suplicaven un suport que no arribava mai.

Aquelles mirades buides i aquella ira desencadenada per la lentitud a l'ajuda de les institucions rima amb el què veiem aquests dies als nostres veïns del sud. Per sort, hi ha altres rimes. Davant la calamitat –ahir al Marroc; avui a València–, ha respost una solidaritat ciutadana emocionant. La bondat humana no excusa la incompetència institucional, que ja hi haurà temps de cobrar factures i guillotinar els responsables, però reconforta en els moments grisos.

Encara hi ha marge per estar a l'altura. A finals d'agost, vaig tornar al Marroc per veure com estaven les zones més afectades pel terratrèmol un any després del cataclisme. Gairebé no s'havia fet res. Quan el núvol de periodistes va marxar, els veïns que havien perdut casa seva van ser instal·lats en tendes de campanya que havien de ser provisionals i havien deixat de ser-ho. Abdullah, un noi de vint anys que vaig conèixer a Imi N’tala, em va donar la clau d'aquell oblit. “Quan va passar el terratrèmol, oblidar-nos tenia un cost per als de dalt: la vergonya per la seva ineptitud. Ara l'oblit ja només té un cost per a nosaltres, per això tots se n'han anat”. Avui aquesta columna no és esport, és només un crit: quan el fang se'n vagi, no deixem sols els Valencians. Xavier Aldekoa a la vanguardia.

Read More

7.9.24 | 1 Comments

REMEMORAN LA DESBANDÁ

• El 5 de septiembre de 1936, cuando las tropas franquistas lanzaron su ataque en Córdoba y llegaron a Cerro Muriano, la población civil de esta barriada cordobesa ubicada en plena Sierra Morena vivió su particular 'desbandá'. El 90% de los habitantes de Cerro Muriano huyeron durante esa jornada hacia el norte de la provincia. Y hoy, 88 años después y a la misma hora, una recreación histórica revive aquel episodio de la Guerra Civil en el mismo lugar en el que se produjo, bajo la mirada de algunos descendientes, familiares de quienes tuvieron que emprender la huida de sus casas en mitad de la guerra.
• Lo que hoy es el mirador de la calle Vereda de Cerro Muriano, se ha convertido este 5 de septiembre, en una escena de aquella huida de 1936. Una 'desbandá' que comenzó de madrugada, cuando llegaban los ecos de la entrada de las tropas franquistas en Córdoba y que continuó aquella mañana y por la tarde, ya con apoyo del ejército republicano. Los vecinos de Cerro Muriano dejaron sus hogares y emprendieron la huida hacia El Vacar y Villaharta, en dirección contraria a donde provenía el ataque de las tropas sublevadas.
• De aquel episodio de la Guerra Civil en Cerro Muriano hay documentación histórica, en particular las fotografías que hicieron los fotoperiodistas Robert Capa, Gerda Taro, Georg Reisner y Hans Namuth, en el que fue el primero de sus viajes para cubrir la Guerra Civil en el frente de Córdoba. Imágenes que ya forman parte de la historia del fotoperiodismo y que dejaron para la memoria lo que se vivió en esta zona en la Guerra Civil.
• En una de esas imágenes aparece Josefa Ruiz, montada en un burro, huyendo de la guerra con sus tres hijos, Juan, Arturo y Rosa. Uno de esos niños, ya afincado en Girona tras volver del exilio en Francia, visitó en 2005 a la familia que aún quedaba en Cerro Muriano. Y al ver una exposición con fotografías de aquel episodio de la Guerra Civil, de repente, reconoció a su madre en la imagen. Aquel niño, Juan, visitaba la exposición con Adela Romero, su sobrina, vecina y hoy concejala de Cultura en el municipio de Obejo (Córdoba), que ha rememorado con esta recreación la huida que tuvieron que hacer sus antepasados.
• Cuenta como aquel “descubrimiento casual”, ese momento de reconocer en la foto a su familiar fue “todo un hallazgo”, “un orgullo y algo muy importante para mí, para mi familia”. Y cómo a partir de aquel hallazgo casual, los descendientes de su familiar y ella compartieron cartas y la elaboración del árbol genealógico de la familia, que la Guerra Civil separó y después de tantos años de volvieron a 'reconocer'.
• Como aquella fotografía de Josefa Ruiz con sus hijos, hoy en Cerro Muriano personas mayores y mujeres con niños, con maletas viejas, han recreado cómo fue aquella 'desbandá', acompañados por milicianos como en el episodio histórico. Han seguido la línea paralela a la carretera por la que abandonaron rumbo al norte su pueblo y también por las vías del tren, en grupos, dejando atrás sus casas y sus vidas.
• Esta recreación histórica servirá también para crear una exposición con las fotografías tomadas hoy, rememorando las que en su día hiciera Robert Capa, y un libro que deje por escrito la memoria de aquel 5 de septiembre de 1936.
• Organizada desde el Museo del Cobre de Cerro Muriano, patrocinada por el Ayuntamiento de Obejo y con la participación de los grupos teatrales El Tenderete y Divulga Historia, además de las colaboraciones de Culturmedia y Enfoco, esta escenificación se realiza por tercer año en la barriada para no olvidar su memoria de la Guerra Civil y forma parte de la denominada Semana del Refugiado, en la que participan los vecinos de la barriada para rememorar su historia. Cordopolis. Diario de Córdoba

Read More

7.9.24 | 0 Comments

EL PLA KALERGI

La moda viral de l'estiu, la d'anar a lligar a Mercadona entre les 7 i les 8 de la tarda, posant una pinya cap per avall al carro de la compra com a senyal de coqueteig, ens ha alegrat els últims dies de vacances i potser hagi convençut algun d'esquivar de moment la inscripció a Tinder. Una tendència viral refrescant per a aquests dies o una campanya comercial encoberta i eficaç… però gens original. Després de la publicació d'un reportatge a The New York Times, s'ha tornat a parlar d'una tradició similar al fenomen Mercadona, que va començar fa una dècada: els jubilats solters, divorciats, o vidus de Xangai es donen cita cada dimarts al restaurant de la botiga Ikea de l'exclusiu barri de Xuhui. Desenes de gent gran se citen allà cada setmana per conversar, fer amistats o trobar parella. Ningú no sap per què va ser aquest, i no un altre, el que es va fixar com a punt de trobada, ni d'on va sorgir la idea. “Sóc senzill. No fumo ni jugo al mahjong. Però no hi puc trobar l'amor veritable”, explicava resignat Xu Xiaoduo, de 70 anys, al The New York Times. Aquest exprofessor de primària divorciat es ven explicant les seves habilitats per al ball, tot i que ha perdut l?esperança de trobar parella. Són desenes els que, com ell, ocupen les taules del restaurant d'Ikea ​​a Xangai. Un hàbit o tendència sorprenent. La Xina és el país del món amb més persones de més de 65 anys. Segons el Fons Monetari Internacional, s'espera que en les properes tres dècades la població de persones de 65 anys o més arribi als 400 milions. I de les ciutats xineses, Xangai és, alhora, on viuen més sèniors. Xifres tan elevades expliquen que les trobades dels dimarts estiguin atapeïdes. “Fent-me gran, sempre he volgut tenir una companya de vida, sense cap altra intenció que aquesta, tenir companyia per parlar”, deia a l'agència AFP Gu YiJuan, conductor d'autobusos retirat. “Fins i tot compartir l'humor pot ser divertit a la vida. Però per a la gent gran com nosaltres, amb condicions econòmiques menys acomodades, la càrrega dels nens, i per a altres que no tenen bones condicions de vida, és difícil trobar parella”, afegia.

La botiga Ikea es va convertir ja fa anys en lloc de trobada per a jubilats, com ho és també el Parc o Plaça del Poble, una de les més importants de la ciutat, coneguda perquè aquest concentren allà pares i mares que busquen parella per als seus fills solters , els caps de setmana. A l'establiment suec, es concentren els solters sènior carregats amb termos que omplen de franc a l'establiment. Ma Guoying, de 64 anys, vestida amb colors brillants, explica al The New York Times que va sovint a aquesta cita dels dimarts. Va amb la seva amiga Zhang Xiaolan, de 66 anys. “Si ens quedéssim a casa les 24 hores del dia, el nostre cervell es deterioraria”, va dir la Ma, divorciada i jubilada des de fa molts anys, que explica al diari que se sent sola per la poca atenció que rep de la seva única filla. Un fenomen exclusiu de la Xina? - Des d'Ikea ​​España es mantenen al marge del tema, i prefereixen no valorar la possibilitat de fomentar aquestes trobades sènior a les botigues del nostre país. Així que, si es repliquen les cites als establiments espanyols de la marca sueca, haurà de ser, com a la Xina, arran d'una iniciativa espontània dels protagonistes. La veritat és que la idea té efectes positius tant per a les persones que participen a les reunions dels dimarts, com per a la imatge de la marca. “Qualsevol iniciativa que serveixi per trobar-se i conèixer-se; tenir l'oportunitat de compartir i de sentir; tenir la il·lusió per un nou dia i una nova aventura... Qui pot pensar que no és una bona iniciativa? I no només a una edat avançada, sinó a qualsevol”, ens explica Juan G. Castilla Rilo, psicòleg sanitari, especialista en gerontologia social i divulgador del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid. Les persones grans també tenen necessitats de tenir relacions sexoafectives, i això és una cosa que sovint s'invisibilitza, o es rebutja. “És el que s'anomena “edadisme”, que són els prejudicis negatius a les persones amb més edat per fer coses “normals”. Necessitem l´amor i la sexualitat a qualsevol edat, els amics i la parella ens donen aquest amor i una parella la sexualitat”, apunta el psicòleg especialista en gerontologia social. - la vanguardia.com

Read More

5.9.24 | 0 Comments

EL PLA KALERGI

La teoria de la conspiració del Pla Kalergi es basa en la creença que hi ha un complot internacional orquestrat per les elits polítiques i econòmiques per importar milions de treballadors d'Àsia i Àfrica i barrejar-los amb les races europees. Segons els defensors d'aquesta teoria, aquests "poders ocults" pretenen crear un ésser humà més feble i fàcil de controlar, fomentar la mà d'obra barata i, finalment, acabar amb l'anomenada "raça europea". Aquesta teoria —sense cap mena de base científica— es difon en els discursos més extrems i conspiratius dels corrents d'extrema dreta que han ressorgit a la política de molts països. Richard von Coudenhove-Kalergi. Com indica el treball de recerca de Sophia Gaston i Joseph Uscinski per a la Universitat de Miami, la persona que dóna el nom a aquesta teoria de la conspiració és Richard von Coudenhove-Kalergi. Es tracta d'un polític europeu del segle XX d'ascendència austríaco-japonesa que va exercir un paper fonamental en la integració europea i va ser el primer guardonat amb el premi Carlemany el 1950, una condecoració que s'atorga a persones o institucions pel treball fet al servei de la unificació europea. Manifest en defensa del paneuropeisme. Coudenhove-Kalergi va proposar el 1923 la seva tesi sobre la necessitat de la unitat política europea al seu llibre Paneuropa. Segons la seva obra, 

Europa és hereva d'un passat ric i ha d'estar unida per sobreviure, tot i preservar les particularitats de tots els seus pobles. Com arriba el polític a donar nom a la teoria de la conspiració? Va ser el 2005 quan el neonazi Gerd Honsik, condemnat a Àustria per negar l'Holocaust i l'existència de les cambres de gas, va publicar el llibre Adéu Europa. El pla Kalergi, un racisme legal. Al seu llibre, Honsik reprodueix textualment diversos paràgrafs de les obres de Kalergi en què el polític reflexionava sobre el futur de la fe jueva a Europa. A través dels seus textos —trets de context, com ho va confirmar Politifact—, Honsik intentava demostrar un suposat complot judeomasònic contra la “raça europea”. Segons la seva teoria, el Pla Kalergi consisteix que una elit jueva pretén dominar Europa a través de la “importació d'immigrants” que crearien “una raça d'éssers inferiors”, un “ésser humà sense voluntat” i “fàcilment manipulable”. Augmenten les cerques. Des del 2015, les cerques a Google del terme Pla Kelergi han anat augmentant. Com indica també el treball de Roland Clark i Nikolaus Hagenm de la Universitat d'Innsbruck, les referències actuals al Pla Kalergi són habituals a llocs web i discursos d'extrema dreta. A més, polítics europeus han fet referència a aquesta teoria de la conspiració. El 2019, un eurodiputat del partit conservador grec Nova Democràcia va preguntar a la Comissió Europea si el Pla Kalergi estava al centre de la política migratòria europea. "La Comissió Europea no fa especulacions ni té coneixement de l'existència de cap pla a què es refereix Sa Senyoria", va ser la resposta. 

Sota el nom de el gran reemplaçament en podeu trobar més informació en aquest article de 2021. Cal tenir en compte que “Encara que ens semblin extravagants i esbojarrades, les teories de la conspiració poden tenir terribles conseqüències al món real”. La conspiranoia del gran reemplaçament opera com la quinta essència de la xenofòbia, una teoria que engloba i supera les petites xenofòbies domèstiques.

 

DW verifica la teoria conspiranoica del gran reemplaçament.

Read More

4.9.24 | 0 Comments

SOMNIS

Aquest escrit és del 2016, L'he recuperat perquè parla de somnis, i crec que aquest somni d'una nit d'hivern es mereix ser recuperat. és més complex que el d'estiu de l'atre dia. Aquest te tela marinera. No he estat mai a Bucarest, la capital de Romania, ni recordo haver vist algun reportatge a la televisió sobre la ciutat, que, de fet, fins avui no havia despertat el meu interès. El motiu del meu interès, és preocupant, o més aviat inquietant, aquesta nit al voltant de les tres de la matinada he somiat amb les tres fotos que veieu, la de capçalera i les posteriors. Li he comentat a la Rosario quan he anat a buscar el diari, que m'ha dit: 'mira en internet fotos de Bucarest a ver si sale lo que has soñado'...

I se m'escapa, en teoria no pots somiar sobre el que no has vist o no coneixes, per exemple, si no has disparat mai una metralladora, no pots somiar que ho fas, i en això hi estaria d'acord, però aquesta nit he somiat amb aquest pas elevat de Basarab, amb aquest pont i el tramvia, però amb el terra molt més xop i amb aquest altre pont, i el record és nítid. 

Aquesta seria la primera part del somni, a les tres, m'he aixecat i he aprofitat per anar a fer aigües menors, no solc llevar-me en tota la nit, però si em desperto vaig al servei. 

I ara ve la segona part del somni, que desmunta la teoria dels entesos que diuen que només somiem moments abans de despertar. A Bucarest, coneixia a uns informàtics que eren uns cracs, però que malvivien fent plantilles per blocs i app d'estar per casa. Un d'ells, tenia una idea que a mi m'interessava i me'ls enduia a Sabadell a una vella nau vora el riu, on muntàvem una empresa IMISNO (impossible is nothing), de moment no cobraven, els mantenia, vestia i alimentava fins que desenvolupessin el producte. Aquest era un sistema que permetia inserir vídeos i animació publicitaria als diaris de paper (em sembla ja existeix alguna cosa d'això) de manera que es podia fer en l'àmbit industrial, o sia en la tirada diària d'exemplars. El primer diari que ens comprava el producte era el Periódico i el tracte era que ens cedia a nosaltres el 20% dels ingressos publicitaris que fes per aquest sistema. Com la cosa funcionava molt bé, tots els diaris volien el sistema que òbviament havíem patentat arreu, només que ara el tracte era ja d'un 30% i clar, els diners entraven a cabassos i els sis informàtics romanesos ja podien cobrar un bon sou, de fet, l'empresa era seva atès jo els hi cedia.

Mentrestant, a la nau del costat d'on estàvem vivien set o vuit pidolaires als qui els hi fèiem a condicionar unes estadetes dignes, a canvi que anessin ben vestits i pentinats com un representant de Podemos i cuitessin de l'hort aprofitant els terrenys que hi havia al costat mateix de l'edifici. També i aprofitant que en ser a baix del riu ens havíem de desplaçar a Sabadell per dinar, creàvem un restaurant que servia per alimentar-nos a nosaltres i als pidolaires i a gent que anava passant per allí amb la bicicleta i s'aturava a esmorzar, atès era al costat del camí. El restaurant es deia 'l'enrenou' i era independent, o sia facturava els menjars que servia a l'empresa. Ah!, per anar a la nau, al terra de casa hi tenia un dron dissenyat pel romanès, en el que em traslladava. I aquí ja m'he despertat i no sé com ha acabat el negoci. Com veureu, és més que el somni d'una nit d'hivern, a veure si mentre dormo faig viatges astrals. 

Read More

4.9.24 | 0 Comments

Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire. Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nuclear.

Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire. Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nucleas.

Read More

4.9.24 | 0 Comments

HURTOS DE ROMA

En Roma, la semana pasada, como en todas partes, se produjeron diversos robos. En Via Prenestina, en un barrio popular, unos encapuchados destrozaron de noche el escaparate de un restaurante cuando los propietarios estaban lavando platos y haciendo el recuento del día. Utilizaron un Fiat Panda de ariete, robaron y huyeron a pie. Todavía los buscan. En el barrio de la Balduina, en una vertiente de Monte Mario, un ladrón, atrapado in fraganti, quedó malherido tras lanzarse desde un balcón del segundo piso. Se recupera en un hospital, vigilado por los carabineros. Más suerte tuvo su cómplice, quien, poseedor de cierta habilidad gimnástica, pegó el mismo salto, aunque con buen estilo, y consiguió escapar. El botín más elevado lo consiguieron unos cacos que entraron de noche en un palacete de Via Courmayeur. Forzada la persiana, saquearon la casa mientras los propietarios, una pareja de jubilados, dormían. Al despertar, todas las habitaciones estaban revueltas; y la caja fuerte, abierta y vacía. Los ladrones se llevaron joyas, oro y efectivo. Un millón de euros en total. Los dueños lamentan en especial los recuerdos familiares.

Olvidando su objetivo, el ladrón agarró el sofá y se puso a leer Exitosos o fracasados, todos esos robos tienen su mérito. Aunque ninguno tan curiosamente arriesgado como el que tuvo lugar en el barrio de Prati, cerca de la sede del Tribunal Supremo. Un joven entró en un piso de Via Carlo Mirabello con el propósito de robar. Pero, atraído por los libros de la biblioteca, empezó a hojearlos. Abrió un volumen titulado Los dioses a las seis. La Ilíada a la hora del aperitivo , escrito por Giovanni Nucci, estudioso de los mitos griegos. Olvidando su objetivo, el tipo, tumbándose en el sofá, se puso a leer. Mientras tanto, el dueño de la casa, un jubilado, al oír rumor en su biblioteca, llamó al 112. Los policías entraron, y el joven, ágil, saltó por la ventana, pero lo atraparon enseguida por las calles. Si el juez que le ha tocado en suerte es aficionado a la lectura, puede que sea benévolo. De momento, el joven ladrón ya ha aprendido lo que me decía la abuela en aquellos largos veranos de mi adolescencia, pasados en compañía de Tolstói, Stendhal y Folch i Torres: “¡Leer te hará perder el escribir!”. Furtiva Roma - Antoni Puigverd - lavanguardia

Read More

30.6.24 | 1 Comments